Avui va d'enllaços..

Si no sabeu què fer aquest cap de setmana podeu entretenir-vos una estoneta veient vídeos per internet.
Us en deixo dos:

• Amb el permís del Carles em permeto el luxe de recomanar-vos: http://thefuntheory.com/
• Amb el permís de lavola us remeto a veure: http://www.btvnoticies.cat/2009/12/12/el-negoci-mediambiental-de-les-plaques-solars-a-leficiencia-energetica

Ja està :)

Petit indi

Tot i que la deixin molt bé a Fotogramas i Cinematical la veritat és que a mi se m'ha fet aborridíssima aquesta peli de Marc Recha (conegut per Pau i el seu germà). Tot i això, paradoxalment quan han sortit els crèdits, m'he quedat pensant "ja està?", però més perquè m'ha deixat amb tot a l'aire (suposo que la gràcia de la peli és precisament això, que no tanca cap fil) que no pas perquè m'hagi passat ràpida. Perquè la veritat ràpida, allò que se'n diu ràpida no és. Tot passa com lent: el protagonista, l'Arnau, camina lent, amb els braços enganxats al cos i sense fer vaimvé (al final estava més pendent a veure si en algun moment els movia una mica que no pas de la història en si..).

Dec ser poc culta, o poc "indi", però no li he trobat altra gràcia a la peli que el fet de veure com eren les curses de "galgos" a la Meridiana abans no tanquessin el canòdrom. Un ambient ranci que impressiona i que estic convençuda que la peli ha retratat de puta mare. Igual que la vida al barri de Vallbona (reconec que no tenia ni idea que a Barcelona hi hagués un barri que es digués així!!!). De fet, si poses Vallbona Barcelona al google a la primera entrada apareix:

Vallbona, la Barcelona oblidada « Barcelona al Dia
I afegeix que els veïns de Vallbona se senten cada vegada més menystinguts per l'Ajuntament de Barcelona: “Nosaltres també paguem impostos com la resta de ...

Ara que me n'adono la peli m'ha fet obrir els ulls de moltes coses.. seria aquesta la intenció del director, més que entretenir? si és així un 10! com a documental la peli realment val la pena.

Això si, el final es veu d'una hora lluny, el Noriega s'ha fet gran i el Sergi López és un camaleó.

Avís: prohibit anar-hi si estimes molt els animals...

Cursa Porqueres

Juasjuas, surto a la foto que han penjat a la web de la cursa d'aquest matí, però se'm veu peque, per tant només jo sé que hi sóc! Bàsicament ho sé perquè he anat quasibé tota la cursa darrera d'aquesta dona que vesteix mega professional.. al final l'he atrapat :)
Aquí he quedat desena (de noies)... a la mitja de l'espirall m'hauran d'arreplegar amb un cotxe escombra!

Avui toca: CALDO

Ara m'ha agafat la dèria de fer caldo. "Ara" vol dir simplement que, en el darrer mes, n'he fet dos cops.

Cada cop que en faig dura dos àpats de 2-3 persones, per tant tampoc és tant. També podria ser que mengéssim molt, que no és el cas, per tant la conclusió és que l'olla és petita.
La veritat, sempre havia pensat que fer caldo era molt difícil i portava molt de temps, però he anat optimitzant la tècnica i gràcies als kits de verdures que venen als súpers en 30 minuts tinc preparat tot el que va dins (pastanaga, porro, api, patata, xirivia, nap, pollastre, algun òs ja sigui de pernil o de xai i pilotetes!!). Després 45 minuts més a l'olla a pressió i llestos.
Les pilotetes són el que més triomfa. Tenen però un truc: la carn de vedella és d'hamburgueses amb ceba i espècies, per tant la pilota queda de muerte (això si, surt més cara que utilitzant carn picada).

Us deixo una foto de la meva obra per qui no s'ho cregui :)

pd: el sushi només l'he provat jo, per tant dir que està bo no és objectiu; el caldo l'ha provat més gent uooooooooo

Avui toca: SUSHI

Aprofitant el temps lliure del pont, em vaig disposar a fer activitats poc usuals en mi:

• Anar a collir olives! flipa lo lent que es va!

6 hores + 8 persones = 7 oliveres= 10 sacs de 50 kg = uns 50 litres d'oli

• Cuinar sushi! Em va sortir boníssim!!! Modestia apart, s'ha de reconèixer que és molt fàcil i que tot el mèrit és dels ingredients i del kit per preparar sushi que venen a l'Esclat (tal com vaig comentar a un post anterior). Va perfecte perquè l'arròs que inclou ja va rentat i estalvies temps (en 20 minuts ho vaig tenir tot llest!), a més a més sobren algues nori per alguna altra ocasió (que és, a part del salmó, l'ingredient més car). El pack però és una mica escàs de vinagre d'arròs i soja (sort dels pots de kikoman que venen a qualsevol super!). Els ingredients frescos van al gust de cadascú, jo només vaig posar: salmó, palets de cranc, albocat i enciam (com a La Fàbrica), podríem dir doncs que vaig fer makis california i algun sushi de salmó amb l'arròs que em va sobrar.Aquí teniu els passos en forma de fotos.

Planet 51

Sota l'efecte somnífer d'un frenadol efervescent (personalment el menys dolent de tota la gamma), em disposo a explicar-vos la peli vista abans d'ahir: Planet 51.

Reconec que m'encanten (o m'encantaven) les pelis d'animació, tot i que la darrera que havia vist, UP, no m'havia entusiasmat.
Vaig entrar a la sala de cinema doncs amb l'esperança que aquesta m'agradés una mica més però... Potser m'estic fent gran. O potser realment només m'agraden les d'animació japonesa (com el Viaje de Chihiro) i les altres doncs me les miro amb l'esperança de que s'hi assemblin. Ara que hi penso Montsers Inc. em va encantar, però també hi va tenir molt a veure el "context"...

La meva desafecció cap a Planet 51, està segurament relacionada amb el fet d'haver-hi anat un dissabte a les 18h de la tarda enmig d'un pont, amb la sala plena de nens, o el que és pitjor encara, plena de pares insoportables, menjant crispetes sorollosament i comentant amb la víctima del costat la relació de la darrera escena amb algun record perdut en la seva ja passada joventut (tots entenem que la cançó Singing in the rain, té relació amb el film del mateix nom, no cal dir-ho en veu alta!!!).
Bé, tot i això, haig de reconèixer que m'encanta el gos que ve de la Terra, el Rover, no el que tenen al Planet 51 amb cap d'Alien, i és que a part de simpàtic porta panells solars :)
En vendran aquestes festes?

pd: quan va acabar la projecció, com que els altres amics havien entrat a Celda 211 ,enlloc d'esperar-los al Hall del cinema vaig entrar (colar) a la seva sala i vaig veure altre cop el final.. buff.. com més la miro més dura la trobo..

El baile de la victoria

:_)

Super maca la peli..

Recomanacions de divendres a la nit

Un restaurant: Can Cabanyes a Vilanova i la Geltrú (local increïblement maco, staff encantador, racions petites però molt bo, almenys el rissoto i el iogurt amb un nom moooolt llarg, vi negre del menú molt correcte, preu menú de dinar 12€ i pico).

Una peli: Celda 211 (m'encanta el Tossar..). Després de veure Àgora, Si la cosa funciona (la del Woody Allen que ningú recorda el títol) i This is it, haig de reconèixer que em quedo, i de lluny amb Celda 211 (no confondre amb 2012!!)

Una excursió: Estany d'Ivars d'Urgell (estany recuperat en un poblet al costat de Tàrrega, no trobareu turistes, ideal per escapar-se un matí de diumenge)

Un producte a l'armari demanant que el prepari: Pack per fer Sushi de l'Esclat (és cutre, ho sé, això de comprar el pack directament, però és que a Barcelona no hi baixo quasibé mai i vaig intentar comprar els ingredients per separat i, tant a l'Esclat com al Caprabo, ho venen tot, l'alga sushi nori, l'arròs, els condiments.. excepte el vinagre d'arròs!! o almenys jo no l'he sabut veure).

Un programa de TV: Redes (friki, si, però m'encanta en Punset i no sóc l'única... el mite dels pols oposats s'atrauen, és això, un mite.. ara entenc moltes coses..)

Una cursa pel pont del desembre: Tordera, Porqueres, qui sap..

Un post pendent: Anirem en vehicle elèctric?

Un concert: Depeche Mode 21/11/2009 a Barcelona (tot i que haig de reconèixer que el de Carcassone em va encantar mil vegades més, potser per la proximitat a l'escenari, la poca gent, que era el primer, el misteri del viatge, no sé... tot i que el repertori va ser quasibé exacte!).

Al cine altre cop

I aquest cop per partida doble:

- El secreto de sus ojos, amb un Ricardo Darin a qui ja se li comencen a marcar els anys al rostre, però que segueix sent l'eix central d'una pel·licula com les que sempre fa: mig-romàntica, força lenta, amb tocs irònics i que o t'encanta o no soportes. Es tracta d'una pel·lícula amb un final semi-previsible però que no per això deixa de sorprendre. Jo seguiré preferint Nueve Reinas...

- Malditos Bastardos (Inglourious Basterds) del Tarantino. Impressionant. M'ha encantat. El puto nazi s'ha de reconèixer que ho fa impressionantment bé. Quina ràbia que fa! Quin odi de tio! Genial l'escena del pastisset amb nata. Passeu de fer la cua per Àgora i entreu a la sala on facin aquesta! no us n'arrepentireu! això si, que no us faci res veure sang..

Jo seguiré fent cua per veure Àgora un altre dia, eh? I per la del Woody Allen també!

Marxo a currar!
Bona setmana a tutti. Serà dura després d'un cap de setmana genial: nova victòria, cursa a Breda (Ventdelpla juasjuas, cal fer una foto al bar tramuntana? siiiiiiiii) , cine, sopar, còmics, i sofà. Força.

L'habitació de Verònica

Aneu si podeu al Club Capitol a veure aquest trama psicològic d'Ira Levin amb ritme de pel·lícula (90min).

La cançó Suzanne de Leonard Cohen (que també surt a la pel·lícula Salvador) fa posar la pell de gallina.

Qui és la Verònica en realitat????

pd: no m'agraden els puzzles

Cap de setmana Madrid

Quasibé un mes després, trenco el meu silenci. No ha estat per cap motiu en especial, simplement que, cansada de passar-me el dia davant l'ordinador a la feina, quan arribo a casa tinc poques ganes de posar-m'hi altre cop, ni que sigui per escriure al blog.

Tot de coses han passat, però em quedo amb el cap de setmana.
Faig un post telegràfic (sinó faré tard a la feina) que potser ampliaré més endavant (o potser no).

4:00 11/9/2009 Vilafranca
5:20 Ja no pot embarcar, hauria d'haver fet el Checking online (o com es digui) o arribar fa 5 minuts.
6:00 El meu avió s'enlaira sense mi.
Mai m'havia passat. Impotència i ràbia però cap a mi. Quin fallo més idiota.

15:30 Madrid. Per fi.
16:30 Sento arribar tard. Mil gràcies per esperar-me.

Passejo i passejo.
Dormo.

Caixa Forum Madrid: Camboya i Richard Rogers.
Cine VOS: El mapa de los sonidos de Tokio. Imprescindible. Enjoy the silence :_)
Penso en tu.

El Retiro.
Outlet Skunkfunk.

Passejo i passejo.
Dormo.

Tens el pis més maco del món.
Gràcies per acollir-me! El pròxim dia vull que hi siguis :)


L'AVE recupera els 15 minuts de retard entre Saragossa i Lleida. Llàstima. Aquest cop m'ha fet ràbia la puntualitat de Renfe, m'haguessin tornat el 50% del bitllet.
M'ha costat un ull de la cara el cap de setmana (el transport), però ha valgut moooolt la pena.

Dilluns altre cop.

Àustria 2009. BSO

Angels. Robbie Williams // Carmina Burana. Carl Orff

Hansel i Gretel. Joan Miquel Oliver // Moving. Macaco

Strange Love. Depeche Mode // Thriller. Michael Jackson

"Hice la batalla del Ebro en alpargatas y sin cartuchera"

JOAN GUASCH MARTÍ que cruzó el río Ebro la medianoche del 24 de julio de 1938

por VÍCTOR-M. AMELA
LA VANGUARDIA - LA CONTRA - 23/07/2009


Joan Guasch habla y solloza. Mientras vivan, entrevistaré cada julio a alguno de aquellos niños de 17 años enviados por sus gobernantes al matadero más sangriento de la historia de España: la batalla del Ebro. Chicos que - quinta del biberón-caminaron en alpargatas hacia el terror y la muerte, como el payés Joan Guasch, desprevenido mozalbete que regresaría un año después a casa sin pierna y con la juventud desgarrada. ¿Les hemos compensado? A Joan le ofusca el infamante olvido que cubre los huesos de tantos de sus compañeros esparcidos por bancales y barrancos de la Terra Alta: pasados 71 años - ¡33 de ellos en democracia!-siguen aflorando cráneos entre las piedras. Qué vergüenza.


Tengo 88 años. Nací en Joncosa del Montmell (Tarragona) y vivo en Sant Just (Barcelona). Fui payés y obrero en una fundición. Casado 58 años con Pepita, estoy viudo. Tengo tres hijos y cinco nietos. Soy demócrata republicano y católico. Perdí una pierna en el Ebro

−

Subimos ocho por barca ¡y a remar! En diez minutos cruzamos el Ebro. Era la medianoche del 24 al 25 de julio de 1938.

Mañana hará 71 años.

Yo tenía 17 años, calzaba alpargatas y no tenía cartuchera: las balas las llevaba en un pañuelo...

¿Tanta era la precariedad republicana?

Movilizados en abril, los de la quinta del biberón no sospechamos que nos enviarían a primera línea de fuego: salimos de casa sin nada. Y a los pocos días nos daban granadas ¡y a morir al frente de Lleida! Nunca habíamos visto una granada, y llorábamos...

¿Lloró usted?

¡Collons,si lloré! Allí murieron muchos. Y luego, a pie hasta el Ebro... El día que cumplí 18 años ya me faltaba una pierna.

¿Cómo fue?

El8de septiembre salí de la trinchera, avancé, me cayó un obús de mortero en el pie, estalló y caí al hoyo de la explosión con la pierna destrozada. ¡Y tuve suerte!

¿Por qué?

Porque en la trinchera vecina había dos sanitarios: me cortaron la hemorragia y me evacuaron. Sin ellos, me habría desangrado, como tantos que esos días vi morir alrededor, que gritaban: "¡Mare, mare...!". Horrible...

¿Dónde sucedió eso?

Biberón de la 3. ª división, 31 brigada mixta, crucé el Ebro a la altura de Riba-roja y luego caminé toda la noche y parte del día siguiente, sin resistencia, hasta el cementerio de La Pobla de Massaluca. Y allí, el infierno...

Allí hirieron a mi tío el 1 de agosto: quizá iba en su misma brigada…

Disparaban desde el pueblo, la artillería, disparaban los aviones franquistas... Ya todo fue defendernos. Y me pica un misterio...

¿Qué misterio?

¿Por qué no nos ordenaron volar la carretera de Aragón a Gandesa? Era factible. Pero no llegó tal orden. ¡No lo entiendo! Y nos dejaron allí, cayendo como moscas...

Es la guerra...

Sí, pero nuestros gobernantes charlaban en la ONU sabiendo que estaban aplastándonos y que la intención de Franco era exterminarnos... ¡Éramos carne de cañón!

Aguantaron ustedes mucho...

Daba pena ver en el aire a nuestros aviones: dos moscas contra un montón de aviones nazis e italianos. Pobres. Y nosotros, sin vehículos acorazados, ¿cómo íbamos a avanzar?

¿Y qué hicieron?

Trincheras y resistir. Y ellos nos machacaban a obuses, balas, bombas y metralla, y nosotros, agazapados. Cuando paraban el fuego, avanzaba su infantería: ¡los moros! Entonces nosotros salíamos y los moros retrocedían... ¡No eran tan valientes si no lo veían claro, ja! Y otra vez llovían bombas...

¿Ha vuelto allí donde dejó la pierna?

Fue en la línea de trincheras entre La Pobla de Massaluca y Vilalba dels Arcs. Iré ahora.

¿Usted quería ir a la guerra?

No. Era de familia payesa, trabajaba en el campo desde los 8 años, de sol a sol. Yo sólo quería estar con mi familia y poder comer.

¿Cómo fue la despedida de la familia?

Llantos y drama. Y eso que todos pensábamos que iba a volver a los pocos días...

¿No pensó en desertar?

Había orden de disparar por la espalda a quien no avanzase o quisiera escapar. Vi a un compañero muerto de un balazo en la nuca... Pero otro, de mi pueblo y de derechas, logró cambiar de bando, como quería.

¿Dónde le llevaron tras evacuarle?

A una cueva hospital, y luego a Tarragona. Me dieron la extremaunción: me moría. Pero sobreviví. Y cuando bombardeaban Tarragona, nos evacuaron a Barcelona.

¿Y qué hizo cuando Barcelona cayó?

Pude quedarme en casa de unos familiares, pero temí comprometerlos. Así que me uní a unos evacuados en ambulancia.

¿Adónde fueron a parar?

A la frontera francesa. Allí vi niños morir de frío en brazos de sus madres... Era enero, estábamos bajo cero y sin comida, y aquellos senegaleses dándonos culatazos...

¿La guardia fronteriza francesa?

Sí, vigilantes de los campos donde nos encerraron. ¡Qué mal nos trató Francia...! Todo el mundo nos ha tratado muy mal...

¿Qué quiere decir?

Decidí volver a España al entrar los nazis en Francia: entendí que un cojo mal podría escapar de los nazis. Y aquí todo fueron miserias, hambre, maltratos, humillaciones...

¿Qué le viene ahora a la memoria?

En mi pueblo la gente me evitaba, nadie me daba trabajo. Y el baile, donde los jóvenes se relacionaban, era mi tortura: yo era un pobre cojo... Me apartaba a llorar a solas...

¿Nadie se compadecía?

Un día me aconsejaron ir a auxilio social. Fui, ilusionado..., y me echaron a patadas e insultos: "¡Rojo de mierda, lárgate de aquí!". ¡Rojo de mierda! ¿Qué les había hecho yo? ¿Me querían rojo? ¡Pues muy bien: soy rojo!

Llora usted...

Es que lo he pasado muy mal... Al final tuve que venirme a Barcelona, al peor puesto de trabajo en una fundición, de pie sobre una pierna y expuesto a vapores venenosos, durante años... Me sorprende estar sano. Y al fin llegó la democracia... y ¡lo mismo!

Hombre...

He luchado mucho en favor de la liga de mutilados y viudas de guerra... ¡Nos han echado migajas! La democracia no se ha portado bien. Carrillo y los de arriba se vendieron por unas lentejas, y la carne de cañón no hemos tenido los respetos que aún nos deben.

Proposta de cap de setmana

Divendres 17:
21h Mataró Festival Cruïlla de Cultures: Manel + Joan Miquel Oliver

Dissabte 18:
19h Cursa de 10.000 m a Santa Margarida de Montbuí (Anoia)

Dia diferent

Com passar un dia diferent?

1. Anar fins a Manlleu (comarca de l'Osona), uns 10 kms al nord de Vic.
2. Donar un tomb per la seva plaça (no sé com es diu però us poso una foto).
3. Visitar al MIT (no el Massachusetts Institute of Technology) sinó el Museu Industrial del Ter.
   
4. Dinar al restaurant de productes ecològics que hi ha just davant el museu, a l'embarcador de la vora del riu Ter: amanides + pa amb tomàquet i embotit + gelat + aigua en canti o cervesa del Montseny o llimoneta (suc de llimona + sucre+ aigua +menta boníssim!!!), etc.
5. Fer un tomb amb kayac o canoa al mateix embarcador (per només 3 €).

Jo hi he anat de dia, però diuen que les nits d'estiu són plenes d'activitats a l'embarcador!!

DM Carcassone 6 juliol 2009

Que et segrestin un dilluns a les 15:30 és poc habitual. Però que et segrestin i comencin a conduir i conduir fins arribar a Carcassone i que només quan arribes allà t'assabentis del perquè, encara és menys habitual. I quan el motiu del llarg viatge és veure un concert de Depeche Mode doncs no només és poc habitual sinó que a més a més és increïble. Gràcies per portar-me a la fi del món.

I'm taking a ride
With my best friend
I hope he never lets me down again
He knows where he's taking me
Taking me where I want to be
We're flying high
We're watching the world pass us by
Never want to come down
Never want to put my feet back down
On the ground

See the stars, they're shining bright
Everything's alright tonight

U2 Barcelona 30 de juny 2009

Increïble.. serà difícil de superar.. què faran a la pròxima gira? un escenari volador?

La veritat és que vaig sortir com en estat de xoc.. escenari espectacular, so inmillorable (que els hi diguin als veïns sinó jeje), connexió amb l'estació espacial internacional, rehivindicació per l'alliberament de la birmana Aung San Suu Kyi...

I a tot això li hem d'afegir que van tocar tots els grans clàssics (per sort per mi ja que l'últim disc només l'havia escoltat al cotxe anant cap al concert) i que fins i tot li van dedicar al Michael Jackson el Man in the mirror i el Angel of Harlem.

Millenium

He quedat encantada amb l'adaptació al cine del primer llibre de la trilogia Millenium de l'Stieg Larsson i això que normalment em decepcionen mil aquests tipus d'adaptacions. Hi ha alguns canvis en escenes en concret però l'argument en general i la relació entre els protagonistes es manté i fan que varii poc l'escència de la història. De fet, hi ha algun nou gir (no diré quin per no espatllar-li a ningú la sorpresa) que crec que encaixa millor que no pas en l'original! També cal dir que fa quasibé un any que em vaig llegir el llibre i algun canvi m'hauria passat per alt si no m'ho arriben a dir.

L'actriu que fa de Lisbeth la clava. El que fa de Mikael doncs molt bé també, llàstima que mentre llegia el llibre jo m'havia fet a la idea que el seu nom es pronunciava "màiquel" i a la peli l'anomenen "míkel" i es fa estrany.

Ara ja puc seguir amb més força llegint el segon volum (a veure si l'acabo ja que sembla la història "interminable") i més si tenim en compte que ara ja els hi puc posar cara als personatges!

Estiu

Fa dies que no escric; he anat posant post amb cartells de concerts però escriure, allò que se'n diu escriure, no ho he fet.

El motiu: ja tinc feina!
El problema: entre la feina, l'examen d'anglès i l'entrega del treball de recerca del Master doncs no tinc temps per res més (bé, a part d'un parell de casaments i celebracions vàries).

De fet, tampoc tinc massa cosa per explicar. Ni cines, ni llibres (des de nadal que tinc començat el segon de l'Stieg Larsson i no hi ha manera, i això que el primer mel vaig polir en 3 dies!), ni concerts fa dies. Espero però a partir de la pròxima setmana recuperar el ritme. I més si tenim en compte que treballaré cada dia fins les 3 a partir de dilluns! :)

Vull que sigui estiu!!!!!!!!!
Tonight tonight tonight I'm gonna be with you tonight!!!!!! papapara parapara

Absolut Faraday 2009

Tampoc us ho podeu perdre!
M'encanta fer d'agenda :)

popArb2009

Sense paraules..
No us ho perdeu!!!
Delên, Manel, Joan Miquel Oliver, Mazoni...

Cap a la...

Patim Patam PATUM

Els contes que va somiar la papallona

Ahir vaig anar a escoltar contes al terrat d'un edifici al centre de Vilafranca en el marc del festival EVA. Em va encantar. Malgrat el fred i el soroll d'algun cotxe que passava metres avall, és increïble estar sota les estrelles, i deixar volar la imaginació fins a Pèrsia, el Marroc, l'Amazones o el Tibet.

Us pensava fer un breu resum d'algun dels contes (per no oblidar-los jo i d'aquí un temps ser capaç d'explicar-los, amb la meva poca gràcia característica això si), però no ho faré, val la pena escoltar-los en viu i per algú com el Ferran Martin que fa que realment et transportis al lloc i moment de la història que narra. Per tant, si mai us diuen d'anar a escoltar contes no us ho penseu dues vegades..

Només un tast:

Un bon matí el sultà de Pèrsia fart de les estafes i mentides que deien la gent del seu país, va posar-se a l'entrada de les portes de la ciutat emmurallada de Persepolis al costat d'un botxí i d'una soga molt alta i va enunciar: "A partir d'ara, per entrar a la ciutat haureu de dir què hi veniu a fer, i si algú em menteix el penjarem d'aquesta soga". El primer en entrar fou Mulan, un jove muntat d'alt d'un ruc. "I doncs, què veniu a fer?" va preguntar el sultà. "Vinc a ser penjat d'aquesta soga" respongué ell. Aleshores el sultà es va adonar que si penjava en Mulan, el penjaria tot i haver dit la veritat; i que si no el penjava estaria dient una mentida per la qual no seria castigat.. Dir la veritat no és fàcil, però jutjar-la encara menys.


pd: no us perdeu el conte sobre els jocs d'intel·ligència als quals es reptaven la reina de Saba i el rei Salomon; el conte sobre els sastres de Godó i Trias; el conte sobre els monjos tibetans i el conte sobre el narrador de contes davant el mar.

pd2: klm pronunciat com klim = catifa; klm pronunciat com kalima = conversa

Joan Miquel Oliver

M'ha tornat a passar que surto d'un concert amb ganes d'escoltar altre cop les cançons, d'escoltar les lletres detingudament i interpretar-les a la meva manera. I què millor doncs que comprar el CD, arribar a casa, apagar quasibé totes les llums, asseure's a terra i prémer play. I aleshores és quan t'adones de "Ai las! sa vida és un principi, un nus i un desenllaç".

M'encanten els moments entre cançó i cançó d'un concert quan el cantant es posa a divagar. I m'encanta encara més quan el cantant parla en mallorquí i hi posa un to entre ingenu i irònic. M'encanten en Joan Miquel Oliver i el seu Bombon Mallorquin.

Las cosas insignificantes

Las cosas insignificantes és una peli mexicano-espanyola d'una directora novell anomenada Andrea Martínez. Tot i que hi surten actors espanyols (Carmelo Gómez, Lucía Jiménez), la història transcorre a DF i els actors hi posen l'accent i el vocabulari necessari per fer creïble que són d'allà.

La peli és com un conte. Hi surten doncs tots els elements per a què ho sembli: una abu índia, una bola de vidre amb neu dins, una caixa "màgica" i històries encreuades que fan emocionar.

M'ha encantat. Ha valgut la pena estar quasibé dos mesos sense anar al cine!

Colors

Hi ha dies en què tot canvia de color. Dies en què sense saber com, les coses es van posant al seu lloc. I no és que hagi trobat feina. Més aviat al contrari. M'han tornat a dir que he quedat segona (és el quart cop en mig any que quedo segona en un procés de selecció). Però aquest cop el resultat m'ha animat. M'esperava molt menys. Tal com diu una amiga, potser això de quedar sempre segona vol dir alguna cosa. I tal com segueix dient ella, potser vol dir que no he de buscar feina sinó crear-la jo mateixa. Dimecres vinent serà la primera reunió d'un projecte que pot acabar en un local a Almeria amb les tres persones amb qui millor he treballat en la meva vida. I com més hi penso, més il·lusió em fa. Encara que quedin en fum, m'encanten els projectes.

També hi ha altres motius d'alegria avui, altres notícies que han pintat l'estiu amb els colors de l'arc de sant martí (mai millor dit). Avui puc dir que estic feliç.

pd: la Champions també hi té a veure :)
pd2: mola perquè passo d'imaginar-me el meu futur a Itàlia, a Brussel·les, Vilanova, Manlleu, Madrid, Almeria, ... On serà en realitat? Qui sap, però m'encanta poder-me'l imaginar a mil llocs diferents.

Restaurant Orgànic

Restaurant Orgànic
Junta de Comerç, 11 Barcelona (darrera mercat de la Boqueria)

Si als cambrers més lents i distrets del món, hi afegim que algú a mig sopar va dir "mireu! allà dalt a la biga s'hi passeja una rata" i que alguna crítica per internet comenta que van haver de marxar perquè havien trobat escarabats passejant per terra, podríem pensar que es tracta del pitjor restaurant del món.

Malgrat això, el local és ideal per a fer sopars en grup i el menjar és bo, en quantitat i de preu assequible: sopa + buffet amanides + segon plat + postres 20€.

En resum, els amos es deuen pensar que als vegetarians no els importa la presència dels "companys" d'àpat, i que al igual que a ells els passa, als clients vegetarians conscienciats pel patiment animal els sabria greu saber que en aquell restaurant s'ha matat a un pobre escarabat i a una pobra rata que passejaven per allà..

Marine oil pollution

Marine oil origin:

• 47% natural seeps
• 53% human sources, from which: 72% consumption, 22% transport, 6% extraction.

Therefore, ship accidents only accounts for about 10% from all the oil in the ocean! Much less than one could imagine.

Prestige

Some of these ship accidents have been:

• Prestige (Spain, 2002) => 67,000 tons of crude oil;
• Torrey Canyon (England, 1967) => 129,000 tons of crude oil;
• Metula (Strait of Magellan, 1973) => 58,000 tons of petroleum;
• Amoco Cadiz, ( English Channel, 1978) => 253,000 tons of crude oil;
• Exxon Valdez (southern Alaska, 1989) => 39,000 tons of petroleum;
• Braer (Scotland,1993) => 93,000 tons of crude oil.

Another important source of marine oil spills are wars:

• World War II (1939-1945)=> 417.000 tons
• Iran-Iraq War (1981-1987) => 260.000 tons
• Gulf War (1990-1991) => 715.000 tons

Besides, it is important to take into account that the oceans are full of abandoned ships (shipwrecks) which spread oil all over the ocean floor.

Once aware of all this marine oil pollution, we could wonder what people should do to make it disappear. It is known that oil only disappears by 2 processes:

• Biodegradation
• Photooxidation

There are other processes, but those only spread it. Oil is a natural harmful product (some oil components are carcinogens when combusted); however, marine petroleum pollution is less damaging (at large scale) than it could be thought because it is biodegradable. Therefore, it quickly becomes harmless.

In conclusion, everything is a question of concentration.

As a recommendation:

(1) short term cleaning for touristic and social interests (investment and human action);
(2) long term cleaning in remote zones (natural biodegradation is better than invasive and chemical methods).


More information available on:
- The International Tanker Owners Pollution Federation Limited webpage: http://www.itopf.com/
- The article Oil Spills-Oil Pollution: http://science.jrank.org/pages/4848/Oil-Spills-Oil-pollution.html

Sobre el cel i els supòsits impossibles

Avui toquen dues frases:

"Descartados los supuestos imposibles, lo que queda, por improbable que parezca, es la solución".

Arthur Conan Doyle (per boca del seu personatge Sherlock Holmes)

"Els homes dolents van a l'infern, i al cel els astronautes".

Ricard Planas (Director de la revista BONART)

La primera l'he trobada llegint un Magazine de La Vanguardia atrassat, del 17 de maig concretament, en una carta d'un lector que parlava sobre drogues. Si podeu llegiu aquest número del Magazine ja que, a part d'aquesta magnífica frase, té una entrevista a l'Haruki Murakami i un reportatge sobre energia solar i eòlica.

La segona l'he trobat al catàleg de l'exposició de pintura "Queremos princesas" del portuguès Rui Gomes, que fins el dia 14 de juny es pot visitar al Fòrum Berger Balaguer de Vilafranca. Imprescindible perdre's una estona en el seu univers màgic de floretes, frases voladores, lletres amuntegades, prínceps i princeses (per molt carrincló que soni). Rui Gomes va ser el guanyador del premi GO Caixa Penedès 2008. Aquí sota us poso una de les seves "princeses".

La gent normal

M'encanten les cares de sorpresa de la gent gran que surt al vídeo. Podria dir que és la "meva" cançó ara mateix. Té mèrit desbancar Ai Dolors i el Mar...
Però no sabria dir si m'agrada més l'original de Pulp (al post anterior) o la versió dels Manel. En el fons són molt diferents, o almenys jo les sento així.
El concert d'ahir a la nit va ser increïble. Ballar amb el genoll destrossat no és fàcil però ho necessitava. Va ser el meu oasi.. dins una setmana per oblidar (que et donin la notícia que tens un 90% de probabilitat de no poder tornar a córrer mai més no és fàcil...).

Viure com ho fan els altres.
Veure les coses que veu la gent normal.
Dormir amb qui dormen els altres.
Ficar-te al llit amb gent normal com jo.
...
Comparteix pis amb estranys,
busca una feina formal,
puja al metro pels matins,
vés al cine alguna nit,
però igualment mai entendràs
el que és nar passant els anys,
esperant la solució
que s'emporti tanta por.

Common People like you and me

Phone interview

Avui he fet la meva primera entrevista per telèfon (és el que té enviar el CV a l'estranger) i ho he passat fatal.

99% que no m'agafen, essent generosa..

Andy Warhol

People sometimes say that the way things happen in the movies is unreal, but actually it's the way things happen to you in life that's unreal. The movies make emotions look so strong and real, whereas when things really do happen to you, it's like watching television -- you don't feel anything.

Andy Warhol

Aquells llocs

No us passa que hi ha llocs que oblideu i que només us venen al cap quan algú us hi fa pensar?

Llocs que un bon dia van ser habituals, que semblava aleshores que no tinguessin res d'especials, però que mirats des de la llunyania de la memòria fan que els recordem amb un somriure?

La conversa de dissabte a la nit em va fer pensar en tres d'aquests llocs:

• la botiga de llibres de ciència ficció i còmics Gigamesh;
• el restaurant xinès d'un carrer perpendicular al carrer Galileu de les Corts;
• la residència d'estudiants de Tarragona (per molt que hi penso no aconsegueixo recordar el nom).

Leni i Jana

La Leni és alegre, somiadora i de somriure fàcil. La Jana és melancòlica, realista i més aviat seriosa.

La Leni i la Jana han quedat aquesta nit per sopar.

La Leni li explica a la Jana que s'ha quedat sense feina, que segurament l'hauran d'operar d'aquí un parell de mesos d'una lesió que es va fer fent escalada l'estiu passat i que en Tom li ha dit que necessitava espai i que creia que el millor seria que deixessin de veure's durant un temps. Malgrat tot, mentre ho explica segueix somrient i va afegint, entre frase i frase, que els canvis hi són per alguna cosa i que segur que tot canviarà cap a millor.

La Jana no pot evitar posar-se trista mentre escolta la història de la seva amiga. A ella tot li va bé. A la feina li han encarregat, per fi, aquell estudi sobre el comportament de les marmotes que portava tants anys intentant fer. La prova mèdica de dilluns passat va donar com a resultat que ja no tenia ni anèmia i, per acabar-ho d'arreglar, en Joan li ha proposat que tinguin un fill. Malgrat tot, mentre ho explica, no pot evitar tenir el rostre seriós i la mirada de preocupació.

Un cop acabada la segona ampolla de vi, la Leni i la Jana s'aixequen de les seves cadires, tot fent trontollar una mica la taula d'alumini. S'acosten a la barra i demanen el compte. La Leni diu que convida ella i, tot i les reticències de la Jana, finalment ho aconsegueix. A la porta es despedeixen amb un petó a la galta i marxen cadascuna en sentit contrari, prometent-se que es trucaran la setmana vinent sens falta.

De camí de casa, la Jana no pot deixar de pensar en la sort que té de tenir una amiga com la Leni, sempre alegre i disposada a ajudar als altres, malgrat tenir ella mateixa mil problemes. La Leni, per la seva banda, camina cap a casa preocupada per la Jana. Si ara que tot li va bé sembla trista, què fara quan alguna cosa se li torci? I segueix caminant carrer enllà pensant què podria fer per animar la Jana..

BSO

No sé perquè però creia que aquestes dues cançons les tocava el mateix grup/cantant però no.. la primera l'Antony and the johnsons i la segona Beck! Suposo que em sonaven semblant perquè les dues són usades a bandes sonores i tenen un estil nostàlgic semblant.. M'encanten.

Infidels i Manel

M'he enganxat a Infidels. I això que al principi, entre que els dijous sempre hi ha coses a fer i que ja perdo prou el temps, vaig proposar-me no mirar-la. Però he caigut. I m'encanta. Em mola saber que no sóc l'única persona del món capaç d'agafar un pot de gelat del congelador i començar a menjar a cullerades.

M'he enganxat a la cançó el Mar dels Manel. No ho puc evitar. M'encanta, sobretot la frase: "Tu i jo i la nostra història".

Si i no

No m'agraden les excuses que cauen pel seu propi pes, em fan ràbia.
M'ha encantat el cap de setmana, tot i escapar-me dels llocs just abans que arribessis.

M'encanta la gent que té mil coses a fer.

Els esforços valen la pena... sempre. Segueix lluitant.

Domingo Catalan i Toyo Ito

Què tenen en comú l'atleta Domingo Catalan i l'arquitecte Toyo Ito?
Que els dos et poden fer passar un divendres diferent i genial.

Marató de Barcelona de l'any 1980 (primera marató de Barcelona si tenim en compte que les dues anteriors, 1978 i 1979, s'havien corregut a Palafrugell per falta de permís a la capital).

• Data: 16 de març
• Inscrits: 956. Arribats: 708
• Guanyadors: 1 Don Faircloth 2.19.42; 2 Domingo Catalán 2.21.13; 3 Josep Pro 2.23.14
• Guanyadores: 1 Quima Casas 3.09.53; 2 Matilde Gómez 3.15.40; Maria Antònia Griñó 3.17.55
• Temps límit: 5,30 hores

L'arquitecte japonès Toyo Ito és l'autor d'aquestes torres que s'estan aixecant a la Fira de l'Hospitalet (al costat de l'Ikea). Aquest edifici que serà un hotel vol representar un arbre. El trobo lleig però no sé perquè però m'encanta.

Jason Marz i Jack Johnson

Dos descobriments d'ahir a la nit:

• Jason Marz:

• Jack Johnson:

També vaig descobrir com fer un puré de pomes àcides, que el magret d'ànec s'ha de tallar en vertical, que no tinc ni idea de vins però em fa gràcia com la gent gira la copa, que la fondue de xocolata nestlé està de muerte, que l'humor anglès no arriba a la sola de les sabates de l'humor català i que la Troba Kun Fú fa un concert aquesta cap de setmana a Londres!

Què fer quan et quedes amb un pam de nas

Últimament tot es gira. Torno a ensopegar altre cop amb la mateixa pedra. La mateixa lesió una i altra vegada.
Sembla que les decisions que prenc no acaben de ser les encertades. Fins i tot les més insignificants. Tren o cotxe?
Tinc ganes que alguna cosa comenci a rutllar ja. El maleït simulador s'ha d'espatllar precisament avui? No m'atreveixo ni a escriure el mail explicant-los que demà la documentació esperada no estarà llesta. Vaig perdent oportunitats..
Sort que t'he trobat avui per casualitat i hem pogut parlar.. el viatge ja no ha estat en va i sempre m'animes. És moment ja de que omplis la nevera i engegis el calentador. Viure al costat del museu de la ciència ha de ser una passada. Mira cada matí per la finestra i ja no et semblarà tan lluny de tot.
M'agradaria poder veure com serà la meva vida al setembre.. on seré? què faré? M'has encomanat la psicosi de que després de setmana santa tot agafa urgència. Vull ser ja al setembre. Vull ser ja a Itàlia. Vull tenir ja arreglat el genoll i que el Simapro funcioni. Vull moltes coses, oi?

Takashi Murakami

Fins fa poc més d'una setmana jo només havia sentit a parlar d'un Murakami, de l'Haruki, l'autor de novel·les com "Tokio blues", "Al sud de la frontera, a l'oest del sol", "El meu amor Sputnik", "Kafka a la platja" o "After Dark", però ahir vaig descobrir un nou Murakami (nou per mi), el Takashi, que em va fascinar tant o més que l'altre. El dos són japonesos. Els dos són artistes. Un, com ja he dit, escriptor; l'altre, pintor, escultor, dissenyador i mil coses més.

L'Haruki Murakami va néixer a Kioto el 12 de gener de 1949. El Takashi a Tokio el 1962. Sempre he confós Kioto amb Tokio, potser perquè un és la barreja de les lletres de l'altre.

Sortir de l'exposició sobre el Takashi que actualment es pot visitar al Guggenheim de Bilbao provoca quatre coses:

• tenir ganes de menjar sushi
• voler veure dibuixos animats
• mirar-se la gent pija amb uns altres ulls (sobretot la gent amb bolsos de Louis Vuitton)
  
• anar pel carrer tararejant innevitablement la melodia d'aquest vídeoclip (us el posaria però el youtube no m'ho permet, seguiu doncs l'enllaç): http://www.youtube.com/watch?v=BIiTmmMqNso
  

Reflexions de tarda ennuvolada

Les coses per fer s'acumulen.

Un dia et lleves i no saps perquè (o si..) però intueixes que serà un bon dia. Potser aquell dia aconseguiràs tatxar alguna cosa de la llista de coses pendents (aquella llista que sense saber-ho tenim tots dos). Però encara en quedaran moltes sense tatxar. Segurament quedaran aquelles que fan més mandra, aquelles que són més llargues, però també aquelles que fan por.

Les decisions que fan por són les que ens fan ser més valents. Fa dos dies em feia por omplir aquell formulari (tot i que sé que no m'agafaran), em feia por i ho vaig deixar per l'últim dia. Em feia por perquè significaria deixar enrera moltes coses, però sobretot moltes persones..

Les coses que fan por de la llista de coses pendents funcionen amb un mecanisme semblant al de les converses pendents. Saps que són innevitables però intentes allargar al màxim el moment de fer-les reals. I aleshores, un cop t'hi afrontes, acaben no sent tan terribles com semblava a priori. Però per si de cas jo seguiré tenint la meva llista de coses i converses pendents..

Vaig a fer coses (de la llista.. o no).

pd: he vist que ja tenen a l'FNAC el Macanudo 4!!! Hi he d'anar ja... així el podré tatxar de la llista de coses pendents.. un altre dia parlaré de l'efecte contrari.. del temps que passa ràpid quan no vols que passi perquè el que estàs fent és genial, és a dir, de les coses que mai arriben a posar-se a la llista de coses pendents ja que es fan a l'instant.

Dia mundial de l'aigua

Tot i que això de "dia mundial de tal i qual" em fa una mica de ràbia, ja que sembla com si només aquell dia haguéssim de pensar en aquell tema, faré una excepció i recordaré que avui és el dia mundial de l'aigua.

Suposo que arran d'això El Periódico ha publicat avui aquest gràfic. M'ha sorprès sobretot veure que països com Brasil i Paraguay importen part de l'aigua que consumeixen, ja que es tracta de països amb grans recursos hídrics (Amazones, Paranà, Iguazú..). De fet, Paraguay és l'únic país de món on l'energia elèctrica és 100% d'origen hidroelèctric. Des del meu desconeixement sobre el tema de l'aigua també em sorprèn que Egipte, amb el Nil, o l'Índia amb el Ganges, hagin d'importar gran volum d'aigua. Potser es tracta més d'un problema de gestió que no pas d'inexistència del recurs.

Em falta informació per poder interpretar correctament aquest gràfic.. posa que la font és Le Monde, potser m'entretinc a buscar-ho, però no prometo res.

Va per tu Epilosio

Després de firmar això ja no em puc tirar enrera, no? :)

El màgic número 7 més/menys 2

George Armitage Miller és un professor de Psicologia de la Universitat de Princeton (USA). És conegut, suposo que entre d'altres coses, per la seva teoria del número 7 més/menys 2.

Tinc un profe sonat que mola molt, però que de tant en tant s'equivoca, que ens va dir ahir que aquesta teoria era d'un tal Herbert Simon, però he estat buscant informació i he trobat que no, que era del Miller aquest.

I què diu aquesta teoria? Doncs que la memòria humana està limitada a cadenes o números de 7 més/menys 2 xifres o signes. No havia pensat mai que darrera del números de telèfon, codis de passwords, etc. hi pogués haver una teoria psicològica, però és lògic.

Algú hauria d'investigar també per què coi busco coses tan rares quan estic avorrida esperant el tren :)

Per cert, el profe sonat aquest és economista!

Em fa ràbia..

.. que se'm passi el menjar i l'hagi de tirar.. no acabo de trobar les mides de comprar per un de sol. A més, queda lleig montar sopars amb l'excusa de que se'm fa malbé el menjar, no? juasjuas

Però avui n'he montat un.. l'excusa real és preparar les vacances de setmana santa però jo hi tinc un rerafons obscur en aquest sopar.. tinc un provolone a la nevera que s'ha de menjar; i unes maduixes i una pinya! El vi però l'he fet portar perquè en tinc algun a l'armari però em sembla que és de lo més dolent que hi ha (no en tinc ni idea snif).

Em sembla que mentre espero vaig a fer un pastís de postres! Em van passar la recepta d'un pastís típic de Líbia de poma+nous+xocolata+canyella que està de muerte!

Che, guerrilla

Des de les meves èpoques d'anar a l'Icària a les 11 del matí, que diria que no m'havia tornat a passar que estigués completament sola en una sala de cine. Ahir em va tornar a passar, però no pas allà i no pas perquè la pel·lícula no s'ho valgués. Suposo que el fet que fos dimarts, fossin les deu de la nit i que la peli fos una segona part, va provocar que la poca gent que hi havia comprant entrades triés una altra projecció. De fet, el meu intent frustrat de trobar acompanyant va tenir com a principal excusa el fet de no haver vist la primera part.

Che, guerrilla m'ha agradat menys que la primera, Che, el argentino però m'ha emocionat més.. suposo que pel final, que tot i ser conegut i esperat, no deixa de commoure. Alhora m'ha fet pensar una mica més. La primera part, on es narra la revolució cubana, és més política; aquesta segona, on es narra l'intent de revolució boliviana, és més... com dir-ho, idealista. Una revolució feta més des del cor i no pas des del cap. Us explicaria perquè penso això però no vull espatllar l'"intriga" a aquells que tingueu pensat anar-la a veure.

La pel·lícula serveix, a part de per endinsar-se en la biografia d'aquest home-mite (que en un futur mai podré deslligar de la cara del Benifio del Toro), per reflexionar sobre la violència, les mentides, les desigualtats socials i l'esperit de sacrifici.

Ah! Impressionant el paisatge de Bolívia.. qui surti de la peli sense unes ganes enormes d'anar-hi és que és de pedra..

Ah2! Sorpreses de la peli: apareix l'actor que va fer la peli Bamba, i els catalans David Selves, Jordi Mollà i Eduard Fernández (sorry si me'n deixo algun però entre la caracterització i que no en conec pas masses d'actors doncs se'm poden haver colat perfectament). Tots ells amb un accent bolivià o cubà (depenent del seu personatge) que fa gràcia.

La frase del dia d'ahir

Hem de saber diferenciar què és la vida real i què és una pel·lícula.

El chico con la espina en el costado i Carlos cros

I una nit, quan menys t'ho esperes, quan de fet el que et ve de gust fer és anar a dormir, vas a un concert que no saps ni de què va, en un lloc que no entens com poden fer concerts i resulta que t'ho passes genial, que descobreixes a dos cantautors catalans que no sabies ni que existien i que vols tornar-los a escoltar tan aviat com puguis. I per això arribes a les 2 a casa i no pots evitar buscar-los al youtube..

El chico con la espina en el costado i Carlos cros van tocar ahir a Cal Bolet un concert íntim; érem com a molt, molt, 50 persones, assegudes en taules i amb una copa de vi a la mà. Van tocar cançons seves i versions de Serrat, Sabina i fins i tot del Júlio Iglesias. Simplement impressionant.. tot i que al final van començar a desvariejar una mica i van tenir moments que sobraven com quan van demanar insistentment si podien fumar.. El Carlos Cros, té un directe impressionant però li fallen una mica les maneres.. deu formar part del glamour de ser famós o simplement que se sentia tan a gust allà amb tan poc públic que es va mostrar tal com és..

Aquest vídeos que poso aquí sota no són pas de lo millor que tenen però és el que he trobat..

Martin L. Gore

La meva cançó preferida avui..