Addiccions

Et pots tornar addicte a una persona? I no parlo d'addicció al sexe o de la sensació d'estar enamorat (que en el fons suposo que passa), sinó parlo d'addicció a algú durant molt de temps, per sempre. Addicció a saber sobre aquest algú, a voler-lo veure, a voler-hi parlar, a voler estar tot el temps amb aquella persona, a no poder deixar de pensar-hi. Potser d'això se'n diu estar enamorat, però, i si saps que no és pas enamorament el que sents? Vull dir que pot ser que tinguis aquests sentiments cap a algú però que sàpigues que no n'estàs enamorat. Per exemple, aquest algú pot ben ser un avi, una amiga, un desconegut amb qui et creues cada matí, o fins i tot algú a qui odies, que no estimes gens ni mica però que no pots evitar ser-hi addicte. A algú li ha passat? O ens ha passat a tots? Es "cura" mai? Es pot ser addicte a més d'una persona alhora? Últimament estic molt "psicològica", tant que he comprat (i regalat) el llibre Psicología del deporte.

Coltan

Escoltar en una classe de Modelització ( on es fa de tot menys modelització) pot resultar a vegades profitós, encara que el profe filosofitzi més que el propi Plató.

Ahir ens va parlar del Coltan. Jo mai havia sentit a parlar d'aquest mineral, bé, de fet barreja de dos minerals, columbita i tantalita ( tampoc havia sentit mai aquests dos noms.. em cau molt lluny la taula periòdica..). En canvi, si que havia sentit a parlar del seu sobrenom: or blanc o gris. Es tracta d'un mineral escàs (o almenys amb escasses reserves conegudes) que es troba principalment a la República Democràtica del Congo (amb un 80% de les reserves, un 5% al Brasil, un 5% a Tailandia i el 10% restant a Austràlia).

Suposo que tots menys o més hem sentit a parlar dels conflictes al Congo... aquests conflictes tenen, segons diverses fonts, l'origen en la lluita per aquest mineral.

Tots ens hem de sentir una mica responsables d'aquests conflictes ja que el Coltan és un element bàsic per a la fabricació de quasibé tots els dispositius electrònics que utilitzem avui en dia.. tot i així no acabo de veure clar què hi podem fer. Com en molts altres casos..

Atletisme

Aquest post el vaig escriure el diumenge al migdia però no sé perquè no el vaig publicar..

M'estic tornant tan freak de l'atletisme que aquesta tarda enlloc de mirar la final de la copa del rei de basquet aniré a veure la final de Catalunya cadet-juvenil en pista coberta. I és que ahir vaig descobrir (o redescobrir ) que m'ho passo mil vegades millor a la grada (que no a la pista, eh?) mirant atletisme que bàsquet. Des de sempre, si en fan a la tele em puc quedar allà davant mirant-lo hores i hores però ahir em vaig adonar de com es viu a la pista mateix. És molt emocionant, moltes proves a la vegada, l'aire que es respira, els nervis, els ànims entre fins i tot atletes rivals (a la final de salt de llargada se'm feia increïble veure com tots els participants s'animaven entre ells)... no sé, tot.

No sé perquè però tinc l'impressió que l'afició i l'esperit és molt més, com dir-ho, sa, que no pas a d'altres esports com el futbol o el bàsquet; el públic quasibé mai insulta o recrimina res a ningú, tan sols anima als seus i fins i tot als altres si veu que ho necessiten. A més, crec que és una bona forma d'integrar-se quan arribes a un país nou i això es reflecteix en la quantitat d'atletes estrangers que es poden veure.

També pot ser que hagi realment vist molt poc atletisme fins ara i no sigui tot tan maco, però per ara la meva impressió és aquesta.

Ah, un altre dia parlaré de l'atletisme fora pistes, curses tipus cross, mitjes-maratons, etc. I és que en el fons aquestes no m'agrada mirar-les sinó córrer-les (pròxims objectius cursa Vilanova i Bombers).

Signs

12 minuts de curtmetratge romàntic d'un tal Patrick Hugbes.

pd: Compi de sopars, curses, teatres, viatges i còmics, va per tu! Ja sé que no ho podràs mirar fins dilluns però perquè no se m'oblidi ho penjo ja. Força Tau!!

Slumdog Millionaire

La millor peli que he vist en molt de temps. Imprescindible. Em va deixar allà enganxada a la cadira, sense poder-me moure durant uns minuts. Em vaig enamorar d'alguns personatges i en vaig arribar a odiar d'altres. No puc dir res més, només dir que aneu a veure-la, i com sempre, en versió original perquè així veureu les diferències idiomàtiques.

Buscant feina aleatòriament

Anècdotes estranyes de buscar feina per internet:

• trist que a la borsa de treball de la UAB per a estudiants/llicenciats universitaris apareixi l'oferta: TREBALL A UN SUPERMERCAT MERCADONA DE CARA AL PÚBLIC.
• trist que a la borsa de treball de la web d'un col·legi professional (no diré a quin no fos cas que ho desactivessin), a les ofertes restringides per a col·legiats, qualsevol s'hi pugui registrar posant el típic "admin".
• trist que a un llicenciat en Geografia, Sociologia, etc. a l'aplicació de registre a les llistes d'interintatge d'educació no li aparegui que pot donar classes de Socials a secundària.
  
• estrany que buscant per Internet t'aparegui de sobte el CV a Linkedin d'un antic "amic" del qui havies perdut la pista fa sis anys i descobreixis que l'any abans de conèixe'l va obtenir el PhD a Yale! Per què no m'ho havia explicat?

Si puc aniré ampliant aquesta llista.. sempre em passen coses estranyes..

Tria la teva aventura

Tenia un altre post preparat sobre "anècdotes" de buscar feina per Internet però avui tinc un humor estrany que fa que vulgui escriure sobre altres coses.

Vull escriure sobre la gent. La gent em sorprèn. De sobte, el dia més inesperat, la persona que menys t'imagines et confessa un secret. Un secret poc secret. M'explico. No t'explica que de nits es vesteix de drag queen i surt de festa, sinó més aviat coses quotidianes. T'explica que fa anys va començar a escriure un llibre. T'explica que el seu somni seria fer la volta al món. T'explica que té por d'haver deixat escapar l'amor de la seva vida simplement per covardia. T'explica que fa tres anys que no plora. T'explica que odia tenir una habitació gran perquè no la pot compartir amb ningú. T'explica que quan està alegre no pot evitar posar-se a cantar i que quan està trist se'n va a córrer hores i hores. T'explica que té por de fer-se gran i arrepentir-se de no haver tingut fills simplement perquè sinó potser estarà sol. T'explica que l'endemà d'una borratxera no recordava perquè tenia un missatge al mòbil d'una ex-parella dient-li que la deixés en pau. T'explica que si tingués més diners es compraria un pis antic amb els sostres alts i el reformaria. T'explica moltes coses que, a mesura que les escoltes, et vas adonant que comparteixes i aleshores és quan penses que potser les vides d'uns i dels altres no són tant diferents, que potser tots vivim la mateixa vida, però en ordres diferents i desenllaços diferents segons les decisions que prenem cada dia.

Potser la vida és com els llibres aquells de quan érem petits de "Tria la teva aventura", tots comencem per la mateixa pàgina però el final l'anem construïnt a mesura que avancem.

Espectacular

Aquesta foto m'ha fet pensar en dues coses:

• jo tenia aquest cotxe però de color groc
• la frase em recorda a algú que sempre diu espectacular ;)

Poc important. Només llegir en cas d'avorriment profund.

Tinc son. I quan tinc son desvariejo. Estava aquí davant asseguda pensant "escriu alguna cosa al blog". I el cervell feia ........................ Res. Després m'ha començat a passar pel cap fer una llista de coses a fer (tipus agenda) però m'he quedat estancada en dues exposicions:

• Exposició Àfrica "Better days are coming" de Marc Pérez Casas (Del 9 al 23 de febrer - Sala Polivalent Campus Nord; Del 23 de febrer al 9 de març - ETSEIB, Industrials Campus Sud; Del 15 al 30 d'abril – EUETIB, Industrials carrer Urgell)
• Exposició "A LA CIUTAT XINESA. Mirades sobre les transformacions d'un imperi" al CCCB fins el 22 de febrer.
  

Després he pensat que l'últim cop que havia volgut anar a veure dues exposicions, quan em vaig disposar a anar-hi, ja les havien tancat :s

Els divendres a la tarda són duals. Pot ser que tingui moltes ganes de que arribi aquest moment (això passa quan la setmana ha estat estressant) o pot ser que vulgui que passi ràpid la tarda. Ara mateix estic en el segon cas. Si fossin les 19h ja estaria solucionat. D'aquí dues setmanes també estarà solucionat perquè acabo de veure l'horari de classes del màster i no se'ls ha acudit res més que posar 28h de classe la primera setmana (degut a l'endarreriment de l'inici). Espero no tenir masses coses més a fer aquella setmana sinó malament rai.

Penso més coses per escriure aquí. Aquest matí m'han fet pujar l'ego. De fet sóc de fàcil pujar, i de fàcil baixar, per desgràcia. He anat a fer una prova de nivell d'anglès per treure'm ja el maleït First i m'han dit que fes el favor d'apuntar-me al curs per preparar l'Advanced que sinó m'avorriria a classe. I he pensat "més avorriment no per favor". En realitat he fet trampes, abans de la prova he estat una hora xerrant en anglès amb una noia sèrbia, per tant a l'hora de fer l'examen ja duia carrerilla :)

Rellegeixo tot això. Vaia rotllo que acabo de clavar a algun despistat/da que vingui a parar aquí. Tant de rotllo per bàsicament no dir res. Si més no, m'ha servit a mi per fer passar la tarda; amb la tonteria ja són quasi les 18h. Una hora i marxo de casa.

Fa 10 anys...

Atletisme

Diumenge passat va participar al Campionat de Catalunya Absolut en Pista Coberta, a Vilafranca, el Jackson Quiñones. A aquells que us agradi l'atletisme potser us sonarà perquè va quedar vuitè a la final de 110m tanques als JJOO de la Xina 2008. És un atleta equatorià nacionalitzat espanyol que ara competeix amb el FC Barcelona (però viu a Lleida). El millor de tot és que per les seves condicions físiques va decidir que diumenge enlloc de córrer tanques (prova que segur que guanyava) preferia provar salt d'alçada! I resulta que també va guanyar...

Jo ara mateix tinc davant el full amb les marques del triple salt femení: la noia que va guanyar diumenge va fer una marca de 12,30m. El rècord de Catalunya està en 13,66m (2001). Quan em retiri del bàsquet sempre havia tingut clar que faria atletisme, però em pensava que proves de fons (tipus 10kms o mitjes-maratons) però ara m'estan intentant convèncer que faci triple salt.. falta saber si els meus genolls aguantaran però la veritat és que després de provar-ho dilluns m'estan entrant ganes.

Vull fer com la Carlota Castrejana però a nivell cutre :)

Dia útil

Avui ha estat un dia útil.

He descobert que el Facebook serveix per alguna cosa. Mira que no m'agrada gaire però avui he tingut notícies d'una amiga amb qui havia compartit secrets, cartes, nits i dies fa més de deu anys. El més curiós ha estat veure resumit en unes poques línies els darrers 10 anys de la meva vida! El seu resum encara no me l'ha enviat però tinc moltíssimes ganes de llegir-lo. De fet, no puc evitar anar-me inventant possibles històries de la seva vida :) L'únic que en sé és que ara mateix és a Londres.

He descobert que per entregar la documentació necessària per apuntar-se a llistes d'interintatge de secundària no cal anar a Barcelona sinó que l'oficina gestora que hi ha aquí a la Girada (Vilafranca) permet fer el tràmit. A més a més, he descobert que el certificat mèdic que et demanen el pot signar el metge de capçalera de qualsevol CAP (no cal pagar com per la revisió del carnet de conduir) i que tampoc cal comprar a l'estanc un certificat mèdic oficial que val 3 € i pico (això ho he descobert massa tard, si algú en necessita un li regalo). I també, que a la mateixa oficina gestora compulsen les fotocòpies si portes els originals, així no cal gastar-se una pasta a l'ajuntament on molt amablement (a canvi d'una pasta gansa) et compulsen les fotocòpies que vulguis :S

I finalment, he descobert que la peli Bienvenidos al norte et fa passar una tarda entretinguda, tot i que la versió original deu guanyar molt ja que part de la gràcia de la peli és veure els diferents accents del sud i del nord de França i, clar, en castellà doncs fa més aviat mandra escoltar com intenten fer accents diferents i que no semblin andalús..

Walt Whitman

Avui he anat a dinar al restaurant Whitman (C/Tossa de mar no sé quin número, Vilafranca). Tot i que m'havien dit que no era gran cosa (les paraules exactes havien estat que era pretenciós), jo he trobat el menjar molt bo, sobretot l'amanida de favetes i les postres: iogurt amb gelat de cafè. El preu també molt bé, 12€ i pico el menú. El que més m'ha agradat però ha estat la decoració del local. Tot blanc amb una pantalla en forma d'ipod gegant a una paret i música suau. Les parets amb frases escrites com a mà; frases del senyor Walt Whitman.

Mai m'havia parat a pensar d'on venia el nom d'aquest restaurant. Ara doncs no he pogut evitar buscar-lo a la wikipedia: Walt Whitman està considerat un dels poetes més influents nascuts als Estats Units (...).

Mentre dinava podia llegir davant meu aquest fragment:

" No deixis que el dia s'acabi sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver fet més grans els teus somnis. No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te, que és quasi un deure. No abandonis les ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària. No deixis de creure que la paraula i la poesia sí que poden canviar el món. Passi el que passi la nostra essència està intacta. Som éssers plens de passió, la vida es desert i oasi. Ens fa caure, ens colpeix, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història. Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua: tu pots aportar-hi una estrofa. No deixis mai de somiar, perquè en somnis l'home és lliure. No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un silenci aterrador. No et conformis." [Walt Whitman]

pd: l'home de la foto és el Whitman tot i que a mi em recorda moltíssim al Dumbledore!

Pressió

Els mails conjunts són un perill. Molts cops pensant que no hi ha segons quin receptor, dius coses d'aquest que potser no t'atreviries a dir-li a la cara. Avui m'ha passat una cosa semblant però el receptor que no hi havia de ser era jo. Però l'efecte ha estat el contrari, enlloc de trobar que el que hi deien era dur, m'ha emocionat i animat. El tema era bàsquet. Mai parlo de basquet en aquest blog. No sé perquè ja que és una part molt molt important de la meva vida. Tota la meva vida li he dedicat moltes hores, de fet crec que a part de a dormir i estudiar és l'activitat que s'ha endut més hores de la meva vida.

Li dec moltes coses al bàsquet. La majoria d'amics i amigues, alguna que altra parella, mil moments viscuts, mil records, però sobretot, aprendre a guanyar, a perdre, a plorar, a riure, a somiar, a compartir, a sacrificar-me, a confiar en els altres, a ser menys egoista...

El que encara no he après però és a suportar la pressió. De fet el mail que he "enganxat" parlava d'això, de que la pressió em bloqueja. I sí, tenen raó, sempre m'ha passat, però no només amb el bàsquet sinó també en la vida en general. Ara toca posar-hi solució. Toca lluitar, ja va sent hora, no?

Mentre escric tot això sona la cançó Corren de Gossos que diu molt adequadament:

Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir.

Nits estranyes

Les nits estranyes com la d'avui fan que les nits semblin més especials. M'agraden les converses de mitjanit. Retrobar-te amb aquella amiga que fa segles que no veus. Que un personatge sorgit del no res et sorprengui amb un joc de màgia que et fa queda bocabadada. Que aquell amic que pensaves llunyà t'expliqui costums estrafolàries. Pensar que ara que vius sola potser també en desenvoluparàs de costums estranyes i començar a pensar en quines poden ser. Escoltar aquella mateixa cançó, en el mateix lloc, amb la mateixa gent però 5 anys després. Tornar del forat on no et deixen entrar perquè no hi cap una agulla i tenir la sensació que potser hi hauries d'haver entrat. Creure que aniràs a dormir d'hora i acabar tornant a les 3 a casa.

Gràcies per les converses de mitjanit, pels jocs de màgia, per les abraçades inesperades i per animar-me a seguir somiant.

Rachel's Revolution

Al final ahir em vaig decantar per Rachel getting married. Em va recordar, salvant les distàncies, la peli aquella de 28 days que passen per Tv3 cada dos mesos mínim i on surt la Sandra Bullock (nooooooooooo) que va a un casament i acaba tan passada que té un accident (o algo així pq em sembla que mai l'he vist tota) i l'envien de pet a un centre de desintoxicació. Tornem a la peli d'ahir. Doncs la història és semblant però al revés, la protagonista enlloc d'acabar en un centre de desintoxicació el que fa és sortir-ne just abans del casament de sa germana. I la peli va des del dia abans fins el dia després d'aquest casament. És un drama força interessant on es retrata superbé als americans, les seves pors, addiccions i histerismes i, com no, els seus casaments (jo he anat a un allà i, tot i que no era ben bé el mateix, en certs moments em recordava coses viscudes). En conclusió, si no us agrada la societat americana ni soporteu les bodes, no hi aneu perquè us sortirà urticària.

El millor de la tarda va ser però anar a la Villarroel a veure l'obra La Revolució. No us la perdeu. Sempre parlo de que m'encanta com ho fa el Borja Espinosa però aquest cop he de reconèixer que com la Mireia Fernández cap! Impressionant!! Els altres també ho fan bé, eh? que no s'enfadin pas (primer faltaria que llegissin això clar). Bé, de fet, el mèrit segur que també és de l'autor i director de l'obra Jordi Casanovas. Segueix així :)
No explico res més sobre l'obra, simplement dir que s'hi ha d'anar!

Més pelis

Tinc uns dies de "poca feina". De fet m'avorreixo molt. Mentre espero la resolució de la UPC, que comencin ja les classes de la UAB (que molt alegrement han decidit aplaçar pel 23!!!), o decideixi jo què fer amb la meva vida (cosa que va irresolublement lligada a mirar ofertes de feina aquí o a l'estranger), doncs em dedico a repassar la cartellera del cine.

Aquesta tarda he decidit anar al cine a Icària, com en els vells temps. Volia anar a la Filmo però fan The Man Who Wasn’t There (L’home que no hi era) dels germans Coen que ja vaig veure el 2001 quan la van estrenar. Per cert, recordo que em va encantar, que era en blanc i negre i que el Bob Thornton estava molt interessant.

Dubto entre La Clase (François da clase de lengua francesa en el instituto de un barrio conflictivo), Bienvenidos al norte (A Philippe le mandan a una pequeña ciudad del norte llamada Bergues) i La boda de Rachel (Kym tiene un largo historial de crisis personales, conflictos familiares y estancias en clínicas de rehabilitación y la boda de su hermana Rachel se presenta como la ocasión perfecta para volver a casa).

Les dues primeres són en francès, la darrera en anglès. No sé quin idioma prefereixo practicar avui (és a dir quin idioma vull que soni de fons mentre llegeixo els subtítols). Suposo que entraré a la que comenci més aviat respecte l'hora en què arribi jo allà, que encara no sé quan serà.

I després del cine, La Revolució!

Pelis 2009

Fa dies escoltant la ràdio vaig prendre apunts de les pelis que arribaven aquest 2009 i que em semblaven més o menys interessants. Aquí van els apunts, una mica passats a net però amb el meu desordre habitual. Ara ja puc borrar el document de text que guardava a l'escriptori amb el mateix títol que aquest post.

Ágora => Amenábar (rodada a Malta, està ambientada al segle IV d.C. i narra la història d’amor entre un esclau i una filòsofa grega)

Abrazos rotos => Almodóvar (relacions personals, as usual, entre 4 personatges, entre ells la Penélope Cruz, ambientada als anys 90 i ara)

Monters vs Aliens => Animació. Tinc moltes ganes de veure-la.. Monsters em va encantar! Haurem d'esperar fins al març.

Ice Age III => Animació. Ídem que abans perquè les anteriors, sobretot la I també em va encantar.

The curious case of Benjamin Button => Brad Pitt (un nen neix amb cos d'ancià i evoluciona al revés, de gran a jove). La veritat és que acabo de mirar el trailer i em fa una mica de mandra..

Revolutionary Road => Leo di Carpio i Kate Winslet (relació de parella ideal que deixa de ser-ho)

Valkyrie => Tom Cruise (complot per assassinar Hitler basat en fets reals)

Slumdog Millionaire => un drama sobre el guanyador de la versió índia del concurs televisiu ¿Quién quiere ser millonario?

San Diego - Tijuana

San Diego, USA (left) - Tijuana, MX (right)

Only a fence separates the rich San Diego (California, USA) from the poor Tijuana (Baja California, Mexico). Both in the west coast of North America, California has the largest Gross State Product (GSP) of the USA, and its personal income per capita was $38,956 in 2006. Baja California has the 8^th largest GSP of Mexico, with a personal income per capita about 6,000$ in 2004.

From 1950 to 2008 Tijuana’s population has increased from 100,000 to 1.5 Millions inhabitants basically due to two reasons: the amount of people going there trying to cross the border and its fast industrialization process (mainly focused on maquiladoras).

In the last 20 years, the profile of the “border walker” from Mexico to USA has changed a lot. Nowadays they are no more farmers but middle class people from urban areas, with a stable job and even with college degree.

This rapid population growth has changed the city’s structure and landscape.

At first, Tijuana was growing without much order but in accessible flat areas. But the real problem started when it was no more land available and houses were built in illegal settlements, in areas with high risk in case of natural disaster, such as mountains’ slopes, rivers’ basins, near uncontrolled landfills, and so on. Besides the problem of high vulnerability to natural disasters related to climate (flooding, drought, etc.), these districts also have a lack of basic services (healthcare centres, water supply, electricity...).

In search of a midnight kiss

In search of a midnight kiss, o el que és el mateix Buscando un beso a medianoche, és una pel·licula en blanc i negre, que narra el què els passa el dia de cap d'any a un parell (noi i noia) de desconeguts a LA. Es coneixien a partir d'un missatge a un portal de contactes on el noi s'ha definit com un misantrop. Reconec que he hagut de buscar la definició de la paraula i que ara entenc una mica més la pel·lícula. Misantrop vol dir persona que sent una antipatia general envers la raça humana.

Els diàlegs són genials, la música molt maca, i els actors, desconeguts per tractar-se d'una peli de cinema independent, també ho fan molt bé. Una recomanació: si podeu aneu-la a veure en versió original (la fan als Verdi).

pd: Hi ha moments en què te n'adones que els amics són molt més que amics i en què saber triar una pel·lícula és molt important per acabar de sentir aquesta connexió. Gràcies Moni per fer que el dia d'ahir no fos tan trist com es preveia..