Pressió

Els mails conjunts són un perill. Molts cops pensant que no hi ha segons quin receptor, dius coses d'aquest que potser no t'atreviries a dir-li a la cara. Avui m'ha passat una cosa semblant però el receptor que no hi havia de ser era jo. Però l'efecte ha estat el contrari, enlloc de trobar que el que hi deien era dur, m'ha emocionat i animat. El tema era bàsquet. Mai parlo de basquet en aquest blog. No sé perquè ja que és una part molt molt important de la meva vida. Tota la meva vida li he dedicat moltes hores, de fet crec que a part de a dormir i estudiar és l'activitat que s'ha endut més hores de la meva vida.

Li dec moltes coses al bàsquet. La majoria d'amics i amigues, alguna que altra parella, mil moments viscuts, mil records, però sobretot, aprendre a guanyar, a perdre, a plorar, a riure, a somiar, a compartir, a sacrificar-me, a confiar en els altres, a ser menys egoista...

El que encara no he après però és a suportar la pressió. De fet el mail que he "enganxat" parlava d'això, de que la pressió em bloqueja. I sí, tenen raó, sempre m'ha passat, però no només amb el bàsquet sinó també en la vida en general. Ara toca posar-hi solució. Toca lluitar, ja va sent hora, no?

Mentre escric tot això sona la cançó Corren de Gossos que diu molt adequadament:

Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir.

Nits estranyes

Les nits estranyes com la d'avui fan que les nits semblin més especials. M'agraden les converses de mitjanit. Retrobar-te amb aquella amiga que fa segles que no veus. Que un personatge sorgit del no res et sorprengui amb un joc de màgia que et fa queda bocabadada. Que aquell amic que pensaves llunyà t'expliqui costums estrafolàries. Pensar que ara que vius sola potser també en desenvoluparàs de costums estranyes i començar a pensar en quines poden ser. Escoltar aquella mateixa cançó, en el mateix lloc, amb la mateixa gent però 5 anys després. Tornar del forat on no et deixen entrar perquè no hi cap una agulla i tenir la sensació que potser hi hauries d'haver entrat. Creure que aniràs a dormir d'hora i acabar tornant a les 3 a casa.

Gràcies per les converses de mitjanit, pels jocs de màgia, per les abraçades inesperades i per animar-me a seguir somiant.

Rachel's Revolution

Al final ahir em vaig decantar per Rachel getting married. Em va recordar, salvant les distàncies, la peli aquella de 28 days que passen per Tv3 cada dos mesos mínim i on surt la Sandra Bullock (nooooooooooo) que va a un casament i acaba tan passada que té un accident (o algo així pq em sembla que mai l'he vist tota) i l'envien de pet a un centre de desintoxicació. Tornem a la peli d'ahir. Doncs la història és semblant però al revés, la protagonista enlloc d'acabar en un centre de desintoxicació el que fa és sortir-ne just abans del casament de sa germana. I la peli va des del dia abans fins el dia després d'aquest casament. És un drama força interessant on es retrata superbé als americans, les seves pors, addiccions i histerismes i, com no, els seus casaments (jo he anat a un allà i, tot i que no era ben bé el mateix, en certs moments em recordava coses viscudes). En conclusió, si no us agrada la societat americana ni soporteu les bodes, no hi aneu perquè us sortirà urticària.

El millor de la tarda va ser però anar a la Villarroel a veure l'obra La Revolució. No us la perdeu. Sempre parlo de que m'encanta com ho fa el Borja Espinosa però aquest cop he de reconèixer que com la Mireia Fernández cap! Impressionant!! Els altres també ho fan bé, eh? que no s'enfadin pas (primer faltaria que llegissin això clar). Bé, de fet, el mèrit segur que també és de l'autor i director de l'obra Jordi Casanovas. Segueix així :)
No explico res més sobre l'obra, simplement dir que s'hi ha d'anar!

Més pelis

Tinc uns dies de "poca feina". De fet m'avorreixo molt. Mentre espero la resolució de la UPC, que comencin ja les classes de la UAB (que molt alegrement han decidit aplaçar pel 23!!!), o decideixi jo què fer amb la meva vida (cosa que va irresolublement lligada a mirar ofertes de feina aquí o a l'estranger), doncs em dedico a repassar la cartellera del cine.

Aquesta tarda he decidit anar al cine a Icària, com en els vells temps. Volia anar a la Filmo però fan The Man Who Wasn’t There (L’home que no hi era) dels germans Coen que ja vaig veure el 2001 quan la van estrenar. Per cert, recordo que em va encantar, que era en blanc i negre i que el Bob Thornton estava molt interessant.

Dubto entre La Clase (François da clase de lengua francesa en el instituto de un barrio conflictivo), Bienvenidos al norte (A Philippe le mandan a una pequeña ciudad del norte llamada Bergues) i La boda de Rachel (Kym tiene un largo historial de crisis personales, conflictos familiares y estancias en clínicas de rehabilitación y la boda de su hermana Rachel se presenta como la ocasión perfecta para volver a casa).

Les dues primeres són en francès, la darrera en anglès. No sé quin idioma prefereixo practicar avui (és a dir quin idioma vull que soni de fons mentre llegeixo els subtítols). Suposo que entraré a la que comenci més aviat respecte l'hora en què arribi jo allà, que encara no sé quan serà.

I després del cine, La Revolució!

Pelis 2009

Fa dies escoltant la ràdio vaig prendre apunts de les pelis que arribaven aquest 2009 i que em semblaven més o menys interessants. Aquí van els apunts, una mica passats a net però amb el meu desordre habitual. Ara ja puc borrar el document de text que guardava a l'escriptori amb el mateix títol que aquest post.

Ágora => Amenábar (rodada a Malta, està ambientada al segle IV d.C. i narra la història d’amor entre un esclau i una filòsofa grega)

Abrazos rotos => Almodóvar (relacions personals, as usual, entre 4 personatges, entre ells la Penélope Cruz, ambientada als anys 90 i ara)

Monters vs Aliens => Animació. Tinc moltes ganes de veure-la.. Monsters em va encantar! Haurem d'esperar fins al març.

Ice Age III => Animació. Ídem que abans perquè les anteriors, sobretot la I també em va encantar.

The curious case of Benjamin Button => Brad Pitt (un nen neix amb cos d'ancià i evoluciona al revés, de gran a jove). La veritat és que acabo de mirar el trailer i em fa una mica de mandra..

Revolutionary Road => Leo di Carpio i Kate Winslet (relació de parella ideal que deixa de ser-ho)

Valkyrie => Tom Cruise (complot per assassinar Hitler basat en fets reals)

Slumdog Millionaire => un drama sobre el guanyador de la versió índia del concurs televisiu ¿Quién quiere ser millonario?

San Diego - Tijuana

San Diego, USA (left) - Tijuana, MX (right)

Only a fence separates the rich San Diego (California, USA) from the poor Tijuana (Baja California, Mexico). Both in the west coast of North America, California has the largest Gross State Product (GSP) of the USA, and its personal income per capita was $38,956 in 2006. Baja California has the 8^th largest GSP of Mexico, with a personal income per capita about 6,000$ in 2004.

From 1950 to 2008 Tijuana’s population has increased from 100,000 to 1.5 Millions inhabitants basically due to two reasons: the amount of people going there trying to cross the border and its fast industrialization process (mainly focused on maquiladoras).

In the last 20 years, the profile of the “border walker” from Mexico to USA has changed a lot. Nowadays they are no more farmers but middle class people from urban areas, with a stable job and even with college degree.

This rapid population growth has changed the city’s structure and landscape.

At first, Tijuana was growing without much order but in accessible flat areas. But the real problem started when it was no more land available and houses were built in illegal settlements, in areas with high risk in case of natural disaster, such as mountains’ slopes, rivers’ basins, near uncontrolled landfills, and so on. Besides the problem of high vulnerability to natural disasters related to climate (flooding, drought, etc.), these districts also have a lack of basic services (healthcare centres, water supply, electricity...).

In search of a midnight kiss

In search of a midnight kiss, o el que és el mateix Buscando un beso a medianoche, és una pel·licula en blanc i negre, que narra el què els passa el dia de cap d'any a un parell (noi i noia) de desconeguts a LA. Es coneixien a partir d'un missatge a un portal de contactes on el noi s'ha definit com un misantrop. Reconec que he hagut de buscar la definició de la paraula i que ara entenc una mica més la pel·lícula. Misantrop vol dir persona que sent una antipatia general envers la raça humana.

Els diàlegs són genials, la música molt maca, i els actors, desconeguts per tractar-se d'una peli de cinema independent, també ho fan molt bé. Una recomanació: si podeu aneu-la a veure en versió original (la fan als Verdi).

pd: Hi ha moments en què te n'adones que els amics són molt més que amics i en què saber triar una pel·lícula és molt important per acabar de sentir aquesta connexió. Gràcies Moni per fer que el dia d'ahir no fos tan trist com es preveia..