Atletisme

Diumenge passat va participar al Campionat de Catalunya Absolut en Pista Coberta, a Vilafranca, el Jackson Quiñones. A aquells que us agradi l'atletisme potser us sonarà perquè va quedar vuitè a la final de 110m tanques als JJOO de la Xina 2008. És un atleta equatorià nacionalitzat espanyol que ara competeix amb el FC Barcelona (però viu a Lleida). El millor de tot és que per les seves condicions físiques va decidir que diumenge enlloc de córrer tanques (prova que segur que guanyava) preferia provar salt d'alçada! I resulta que també va guanyar...

Jo ara mateix tinc davant el full amb les marques del triple salt femení: la noia que va guanyar diumenge va fer una marca de 12,30m. El rècord de Catalunya està en 13,66m (2001). Quan em retiri del bàsquet sempre havia tingut clar que faria atletisme, però em pensava que proves de fons (tipus 10kms o mitjes-maratons) però ara m'estan intentant convèncer que faci triple salt.. falta saber si els meus genolls aguantaran però la veritat és que després de provar-ho dilluns m'estan entrant ganes.

Vull fer com la Carlota Castrejana però a nivell cutre :)

Dia útil

Avui ha estat un dia útil.

He descobert que el Facebook serveix per alguna cosa. Mira que no m'agrada gaire però avui he tingut notícies d'una amiga amb qui havia compartit secrets, cartes, nits i dies fa més de deu anys. El més curiós ha estat veure resumit en unes poques línies els darrers 10 anys de la meva vida! El seu resum encara no me l'ha enviat però tinc moltíssimes ganes de llegir-lo. De fet, no puc evitar anar-me inventant possibles històries de la seva vida :) L'únic que en sé és que ara mateix és a Londres.

He descobert que per entregar la documentació necessària per apuntar-se a llistes d'interintatge de secundària no cal anar a Barcelona sinó que l'oficina gestora que hi ha aquí a la Girada (Vilafranca) permet fer el tràmit. A més a més, he descobert que el certificat mèdic que et demanen el pot signar el metge de capçalera de qualsevol CAP (no cal pagar com per la revisió del carnet de conduir) i que tampoc cal comprar a l'estanc un certificat mèdic oficial que val 3 € i pico (això ho he descobert massa tard, si algú en necessita un li regalo). I també, que a la mateixa oficina gestora compulsen les fotocòpies si portes els originals, així no cal gastar-se una pasta a l'ajuntament on molt amablement (a canvi d'una pasta gansa) et compulsen les fotocòpies que vulguis :S

I finalment, he descobert que la peli Bienvenidos al norte et fa passar una tarda entretinguda, tot i que la versió original deu guanyar molt ja que part de la gràcia de la peli és veure els diferents accents del sud i del nord de França i, clar, en castellà doncs fa més aviat mandra escoltar com intenten fer accents diferents i que no semblin andalús..

Walt Whitman

Avui he anat a dinar al restaurant Whitman (C/Tossa de mar no sé quin número, Vilafranca). Tot i que m'havien dit que no era gran cosa (les paraules exactes havien estat que era pretenciós), jo he trobat el menjar molt bo, sobretot l'amanida de favetes i les postres: iogurt amb gelat de cafè. El preu també molt bé, 12€ i pico el menú. El que més m'ha agradat però ha estat la decoració del local. Tot blanc amb una pantalla en forma d'ipod gegant a una paret i música suau. Les parets amb frases escrites com a mà; frases del senyor Walt Whitman.

Mai m'havia parat a pensar d'on venia el nom d'aquest restaurant. Ara doncs no he pogut evitar buscar-lo a la wikipedia: Walt Whitman està considerat un dels poetes més influents nascuts als Estats Units (...).

Mentre dinava podia llegir davant meu aquest fragment:

" No deixis que el dia s'acabi sense haver crescut una mica, sense haver estat feliç, sense haver fet més grans els teus somnis. No et deixis vèncer pel desànim. No permetis que ningú et tregui el dret a expressar-te, que és quasi un deure. No abandonis les ànsies de fer de la teva vida alguna cosa extraordinària. No deixis de creure que la paraula i la poesia sí que poden canviar el món. Passi el que passi la nostra essència està intacta. Som éssers plens de passió, la vida es desert i oasi. Ens fa caure, ens colpeix, ens ensenya, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història. Encara que el vent bufi en contra, la poderosa obra continua: tu pots aportar-hi una estrofa. No deixis mai de somiar, perquè en somnis l'home és lliure. No caiguis en el pitjor dels errors: el silenci. La majoria viu en un silenci aterrador. No et conformis." [Walt Whitman]

pd: l'home de la foto és el Whitman tot i que a mi em recorda moltíssim al Dumbledore!

Pressió

Els mails conjunts són un perill. Molts cops pensant que no hi ha segons quin receptor, dius coses d'aquest que potser no t'atreviries a dir-li a la cara. Avui m'ha passat una cosa semblant però el receptor que no hi havia de ser era jo. Però l'efecte ha estat el contrari, enlloc de trobar que el que hi deien era dur, m'ha emocionat i animat. El tema era bàsquet. Mai parlo de basquet en aquest blog. No sé perquè ja que és una part molt molt important de la meva vida. Tota la meva vida li he dedicat moltes hores, de fet crec que a part de a dormir i estudiar és l'activitat que s'ha endut més hores de la meva vida.

Li dec moltes coses al bàsquet. La majoria d'amics i amigues, alguna que altra parella, mil moments viscuts, mil records, però sobretot, aprendre a guanyar, a perdre, a plorar, a riure, a somiar, a compartir, a sacrificar-me, a confiar en els altres, a ser menys egoista...

El que encara no he après però és a suportar la pressió. De fet el mail que he "enganxat" parlava d'això, de que la pressió em bloqueja. I sí, tenen raó, sempre m'ha passat, però no només amb el bàsquet sinó també en la vida en general. Ara toca posar-hi solució. Toca lluitar, ja va sent hora, no?

Mentre escric tot això sona la cançó Corren de Gossos que diu molt adequadament:

Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant
Encara em queda temps per descobrir
tot allò que m’he amagat i que no m’he volgut dir.

Nits estranyes

Les nits estranyes com la d'avui fan que les nits semblin més especials. M'agraden les converses de mitjanit. Retrobar-te amb aquella amiga que fa segles que no veus. Que un personatge sorgit del no res et sorprengui amb un joc de màgia que et fa queda bocabadada. Que aquell amic que pensaves llunyà t'expliqui costums estrafolàries. Pensar que ara que vius sola potser també en desenvoluparàs de costums estranyes i començar a pensar en quines poden ser. Escoltar aquella mateixa cançó, en el mateix lloc, amb la mateixa gent però 5 anys després. Tornar del forat on no et deixen entrar perquè no hi cap una agulla i tenir la sensació que potser hi hauries d'haver entrat. Creure que aniràs a dormir d'hora i acabar tornant a les 3 a casa.

Gràcies per les converses de mitjanit, pels jocs de màgia, per les abraçades inesperades i per animar-me a seguir somiant.

Rachel's Revolution

Al final ahir em vaig decantar per Rachel getting married. Em va recordar, salvant les distàncies, la peli aquella de 28 days que passen per Tv3 cada dos mesos mínim i on surt la Sandra Bullock (nooooooooooo) que va a un casament i acaba tan passada que té un accident (o algo així pq em sembla que mai l'he vist tota) i l'envien de pet a un centre de desintoxicació. Tornem a la peli d'ahir. Doncs la història és semblant però al revés, la protagonista enlloc d'acabar en un centre de desintoxicació el que fa és sortir-ne just abans del casament de sa germana. I la peli va des del dia abans fins el dia després d'aquest casament. És un drama força interessant on es retrata superbé als americans, les seves pors, addiccions i histerismes i, com no, els seus casaments (jo he anat a un allà i, tot i que no era ben bé el mateix, en certs moments em recordava coses viscudes). En conclusió, si no us agrada la societat americana ni soporteu les bodes, no hi aneu perquè us sortirà urticària.

El millor de la tarda va ser però anar a la Villarroel a veure l'obra La Revolució. No us la perdeu. Sempre parlo de que m'encanta com ho fa el Borja Espinosa però aquest cop he de reconèixer que com la Mireia Fernández cap! Impressionant!! Els altres també ho fan bé, eh? que no s'enfadin pas (primer faltaria que llegissin això clar). Bé, de fet, el mèrit segur que també és de l'autor i director de l'obra Jordi Casanovas. Segueix així :)
No explico res més sobre l'obra, simplement dir que s'hi ha d'anar!

Més pelis

Tinc uns dies de "poca feina". De fet m'avorreixo molt. Mentre espero la resolució de la UPC, que comencin ja les classes de la UAB (que molt alegrement han decidit aplaçar pel 23!!!), o decideixi jo què fer amb la meva vida (cosa que va irresolublement lligada a mirar ofertes de feina aquí o a l'estranger), doncs em dedico a repassar la cartellera del cine.

Aquesta tarda he decidit anar al cine a Icària, com en els vells temps. Volia anar a la Filmo però fan The Man Who Wasn’t There (L’home que no hi era) dels germans Coen que ja vaig veure el 2001 quan la van estrenar. Per cert, recordo que em va encantar, que era en blanc i negre i que el Bob Thornton estava molt interessant.

Dubto entre La Clase (François da clase de lengua francesa en el instituto de un barrio conflictivo), Bienvenidos al norte (A Philippe le mandan a una pequeña ciudad del norte llamada Bergues) i La boda de Rachel (Kym tiene un largo historial de crisis personales, conflictos familiares y estancias en clínicas de rehabilitación y la boda de su hermana Rachel se presenta como la ocasión perfecta para volver a casa).

Les dues primeres són en francès, la darrera en anglès. No sé quin idioma prefereixo practicar avui (és a dir quin idioma vull que soni de fons mentre llegeixo els subtítols). Suposo que entraré a la que comenci més aviat respecte l'hora en què arribi jo allà, que encara no sé quan serà.

I després del cine, La Revolució!