Va per tu Epilosio

Després de firmar això ja no em puc tirar enrera, no? :)

El màgic número 7 més/menys 2

George Armitage Miller és un professor de Psicologia de la Universitat de Princeton (USA). És conegut, suposo que entre d'altres coses, per la seva teoria del número 7 més/menys 2.

Tinc un profe sonat que mola molt, però que de tant en tant s'equivoca, que ens va dir ahir que aquesta teoria era d'un tal Herbert Simon, però he estat buscant informació i he trobat que no, que era del Miller aquest.

I què diu aquesta teoria? Doncs que la memòria humana està limitada a cadenes o números de 7 més/menys 2 xifres o signes. No havia pensat mai que darrera del números de telèfon, codis de passwords, etc. hi pogués haver una teoria psicològica, però és lògic.

Algú hauria d'investigar també per què coi busco coses tan rares quan estic avorrida esperant el tren :)

Per cert, el profe sonat aquest és economista!

Em fa ràbia..

.. que se'm passi el menjar i l'hagi de tirar.. no acabo de trobar les mides de comprar per un de sol. A més, queda lleig montar sopars amb l'excusa de que se'm fa malbé el menjar, no? juasjuas

Però avui n'he montat un.. l'excusa real és preparar les vacances de setmana santa però jo hi tinc un rerafons obscur en aquest sopar.. tinc un provolone a la nevera que s'ha de menjar; i unes maduixes i una pinya! El vi però l'he fet portar perquè en tinc algun a l'armari però em sembla que és de lo més dolent que hi ha (no en tinc ni idea snif).

Em sembla que mentre espero vaig a fer un pastís de postres! Em van passar la recepta d'un pastís típic de Líbia de poma+nous+xocolata+canyella que està de muerte!

Che, guerrilla

Des de les meves èpoques d'anar a l'Icària a les 11 del matí, que diria que no m'havia tornat a passar que estigués completament sola en una sala de cine. Ahir em va tornar a passar, però no pas allà i no pas perquè la pel·lícula no s'ho valgués. Suposo que el fet que fos dimarts, fossin les deu de la nit i que la peli fos una segona part, va provocar que la poca gent que hi havia comprant entrades triés una altra projecció. De fet, el meu intent frustrat de trobar acompanyant va tenir com a principal excusa el fet de no haver vist la primera part.

Che, guerrilla m'ha agradat menys que la primera, Che, el argentino però m'ha emocionat més.. suposo que pel final, que tot i ser conegut i esperat, no deixa de commoure. Alhora m'ha fet pensar una mica més. La primera part, on es narra la revolució cubana, és més política; aquesta segona, on es narra l'intent de revolució boliviana, és més... com dir-ho, idealista. Una revolució feta més des del cor i no pas des del cap. Us explicaria perquè penso això però no vull espatllar l'"intriga" a aquells que tingueu pensat anar-la a veure.

La pel·lícula serveix, a part de per endinsar-se en la biografia d'aquest home-mite (que en un futur mai podré deslligar de la cara del Benifio del Toro), per reflexionar sobre la violència, les mentides, les desigualtats socials i l'esperit de sacrifici.

Ah! Impressionant el paisatge de Bolívia.. qui surti de la peli sense unes ganes enormes d'anar-hi és que és de pedra..

Ah2! Sorpreses de la peli: apareix l'actor que va fer la peli Bamba, i els catalans David Selves, Jordi Mollà i Eduard Fernández (sorry si me'n deixo algun però entre la caracterització i que no en conec pas masses d'actors doncs se'm poden haver colat perfectament). Tots ells amb un accent bolivià o cubà (depenent del seu personatge) que fa gràcia.

La frase del dia d'ahir

Hem de saber diferenciar què és la vida real i què és una pel·lícula.

El chico con la espina en el costado i Carlos cros

I una nit, quan menys t'ho esperes, quan de fet el que et ve de gust fer és anar a dormir, vas a un concert que no saps ni de què va, en un lloc que no entens com poden fer concerts i resulta que t'ho passes genial, que descobreixes a dos cantautors catalans que no sabies ni que existien i que vols tornar-los a escoltar tan aviat com puguis. I per això arribes a les 2 a casa i no pots evitar buscar-los al youtube..

El chico con la espina en el costado i Carlos cros van tocar ahir a Cal Bolet un concert íntim; érem com a molt, molt, 50 persones, assegudes en taules i amb una copa de vi a la mà. Van tocar cançons seves i versions de Serrat, Sabina i fins i tot del Júlio Iglesias. Simplement impressionant.. tot i que al final van començar a desvariejar una mica i van tenir moments que sobraven com quan van demanar insistentment si podien fumar.. El Carlos Cros, té un directe impressionant però li fallen una mica les maneres.. deu formar part del glamour de ser famós o simplement que se sentia tan a gust allà amb tan poc públic que es va mostrar tal com és..

Aquest vídeos que poso aquí sota no són pas de lo millor que tenen però és el que he trobat..

Martin L. Gore

La meva cançó preferida avui..