Jason Marz i Jack Johnson

Dos descobriments d'ahir a la nit:

• Jason Marz:

• Jack Johnson:

També vaig descobrir com fer un puré de pomes àcides, que el magret d'ànec s'ha de tallar en vertical, que no tinc ni idea de vins però em fa gràcia com la gent gira la copa, que la fondue de xocolata nestlé està de muerte, que l'humor anglès no arriba a la sola de les sabates de l'humor català i que la Troba Kun Fú fa un concert aquesta cap de setmana a Londres!

Què fer quan et quedes amb un pam de nas

Últimament tot es gira. Torno a ensopegar altre cop amb la mateixa pedra. La mateixa lesió una i altra vegada.
Sembla que les decisions que prenc no acaben de ser les encertades. Fins i tot les més insignificants. Tren o cotxe?
Tinc ganes que alguna cosa comenci a rutllar ja. El maleït simulador s'ha d'espatllar precisament avui? No m'atreveixo ni a escriure el mail explicant-los que demà la documentació esperada no estarà llesta. Vaig perdent oportunitats..
Sort que t'he trobat avui per casualitat i hem pogut parlar.. el viatge ja no ha estat en va i sempre m'animes. És moment ja de que omplis la nevera i engegis el calentador. Viure al costat del museu de la ciència ha de ser una passada. Mira cada matí per la finestra i ja no et semblarà tan lluny de tot.
M'agradaria poder veure com serà la meva vida al setembre.. on seré? què faré? M'has encomanat la psicosi de que després de setmana santa tot agafa urgència. Vull ser ja al setembre. Vull ser ja a Itàlia. Vull tenir ja arreglat el genoll i que el Simapro funcioni. Vull moltes coses, oi?

Takashi Murakami

Fins fa poc més d'una setmana jo només havia sentit a parlar d'un Murakami, de l'Haruki, l'autor de novel·les com "Tokio blues", "Al sud de la frontera, a l'oest del sol", "El meu amor Sputnik", "Kafka a la platja" o "After Dark", però ahir vaig descobrir un nou Murakami (nou per mi), el Takashi, que em va fascinar tant o més que l'altre. El dos són japonesos. Els dos són artistes. Un, com ja he dit, escriptor; l'altre, pintor, escultor, dissenyador i mil coses més.

L'Haruki Murakami va néixer a Kioto el 12 de gener de 1949. El Takashi a Tokio el 1962. Sempre he confós Kioto amb Tokio, potser perquè un és la barreja de les lletres de l'altre.

Sortir de l'exposició sobre el Takashi que actualment es pot visitar al Guggenheim de Bilbao provoca quatre coses:

• tenir ganes de menjar sushi
• voler veure dibuixos animats
• mirar-se la gent pija amb uns altres ulls (sobretot la gent amb bolsos de Louis Vuitton)
  
• anar pel carrer tararejant innevitablement la melodia d'aquest vídeoclip (us el posaria però el youtube no m'ho permet, seguiu doncs l'enllaç): http://www.youtube.com/watch?v=BIiTmmMqNso
  

Reflexions de tarda ennuvolada

Les coses per fer s'acumulen.

Un dia et lleves i no saps perquè (o si..) però intueixes que serà un bon dia. Potser aquell dia aconseguiràs tatxar alguna cosa de la llista de coses pendents (aquella llista que sense saber-ho tenim tots dos). Però encara en quedaran moltes sense tatxar. Segurament quedaran aquelles que fan més mandra, aquelles que són més llargues, però també aquelles que fan por.

Les decisions que fan por són les que ens fan ser més valents. Fa dos dies em feia por omplir aquell formulari (tot i que sé que no m'agafaran), em feia por i ho vaig deixar per l'últim dia. Em feia por perquè significaria deixar enrera moltes coses, però sobretot moltes persones..

Les coses que fan por de la llista de coses pendents funcionen amb un mecanisme semblant al de les converses pendents. Saps que són innevitables però intentes allargar al màxim el moment de fer-les reals. I aleshores, un cop t'hi afrontes, acaben no sent tan terribles com semblava a priori. Però per si de cas jo seguiré tenint la meva llista de coses i converses pendents..

Vaig a fer coses (de la llista.. o no).

pd: he vist que ja tenen a l'FNAC el Macanudo 4!!! Hi he d'anar ja... així el podré tatxar de la llista de coses pendents.. un altre dia parlaré de l'efecte contrari.. del temps que passa ràpid quan no vols que passi perquè el que estàs fent és genial, és a dir, de les coses que mai arriben a posar-se a la llista de coses pendents ja que es fan a l'instant.

Dia mundial de l'aigua

Tot i que això de "dia mundial de tal i qual" em fa una mica de ràbia, ja que sembla com si només aquell dia haguéssim de pensar en aquell tema, faré una excepció i recordaré que avui és el dia mundial de l'aigua.

Suposo que arran d'això El Periódico ha publicat avui aquest gràfic. M'ha sorprès sobretot veure que països com Brasil i Paraguay importen part de l'aigua que consumeixen, ja que es tracta de països amb grans recursos hídrics (Amazones, Paranà, Iguazú..). De fet, Paraguay és l'únic país de món on l'energia elèctrica és 100% d'origen hidroelèctric. Des del meu desconeixement sobre el tema de l'aigua també em sorprèn que Egipte, amb el Nil, o l'Índia amb el Ganges, hagin d'importar gran volum d'aigua. Potser es tracta més d'un problema de gestió que no pas d'inexistència del recurs.

Em falta informació per poder interpretar correctament aquest gràfic.. posa que la font és Le Monde, potser m'entretinc a buscar-ho, però no prometo res.

Va per tu Epilosio

Després de firmar això ja no em puc tirar enrera, no? :)

El màgic número 7 més/menys 2

George Armitage Miller és un professor de Psicologia de la Universitat de Princeton (USA). És conegut, suposo que entre d'altres coses, per la seva teoria del número 7 més/menys 2.

Tinc un profe sonat que mola molt, però que de tant en tant s'equivoca, que ens va dir ahir que aquesta teoria era d'un tal Herbert Simon, però he estat buscant informació i he trobat que no, que era del Miller aquest.

I què diu aquesta teoria? Doncs que la memòria humana està limitada a cadenes o números de 7 més/menys 2 xifres o signes. No havia pensat mai que darrera del números de telèfon, codis de passwords, etc. hi pogués haver una teoria psicològica, però és lògic.

Algú hauria d'investigar també per què coi busco coses tan rares quan estic avorrida esperant el tren :)

Per cert, el profe sonat aquest és economista!