Profesor Lazhar

Imprescindible. Una peli on sembla que passi ben poca cosa, però on en realitat passen moltes coses, molts sentiments sobretot. Tal com diu l'Albert Espinosa al seu blog, és una peli on es veu el poder constructiu i destructiu de les abraçades, encara que semblin oposats. Vaig a dormir, contenta perque tot i no tenir genoll he fet 25km en bici amb molt desnivell (vila-sant pere molanta-l arboçar-les gunyoles pel circuit btt marcat, seguint trams de tots color-cases blanques-perdrem al mig d'una vinya-rotonda carrefour quasi-santpere molanta-vila. Creuo els dits Perque el menisc (o el que sigui) s'arregli sol sinó em passaré als altres dos esports de la triatló que no són córrer..

Burundanga

Just torno ara de la villaroel. Quan hi he arribat he recordat que precisament la darrera obra que havia vist allà també era de la companyia Flyhard. Ara no recordo com es deia sorry. La d'avui , Burundanga, mha fet riure com cap altra. L'estil inconfundible d aquesta companyia tot i ser un text d'en galceran (el mètode gronholm). Genial el paper de la Roser Blanch. Diria que és en l'obra que més m'ha agradat. M'agrada el toc de contrast en edat i sabiesa que aporta el Canut. Seguiu així, què cracks! I jo seguiré presumint de que sou del Penedès allà on vagi! Al final doncs, el canvi del 5000 a l'estadi Serrahima pel teatre ha valgut la pena.. Però que marxi ja la lesió please..

Els meus programes preferits

Sonarà cultureta però ara mateix els meus programes preferits (o els únics que miro) a la tele són:
- via llibres (ara mateix, mha encantat el reportatge del meu amir shik)
- opera en texans (dimecres nit.. Em fascina)
- singulars (ole jaume barberà)
- 30 minuts (depen però del dia ja que començo a estar saturada de programes de 'mal rotllo')
- karakia (mmhh gana..)
- terreny personal (afegit a última hora.. I això que es solapa amb Singulars i encara tinc pendent veure el del penedès!)

De tot una mica

2 llibres (els dos passen a la llista dels meus llibres preferits de sempre..):

• Jo confesso, de Jaume Cabré. Fa setmanes, mesos que el vaig acabar i diria que no l'havia comentat. Em va enganxar al principi d'una forma increïble, però em vaig anar desinflant. No és el primer cop que em passa últmament.. Tot i així, un dels llibres més ben escrits que he llegit mai. M'ha encantat la forma d'entrellaçar històries, personatges i objectes. Genial.
• El caçador d'estels, de l'afgà Khaled Hosseini. Aquest l'he llegit en menys d'un mes. El regal de Sant Jordi més maco que recordo..i això que és un llibre molt trist. Meravellós però trist. Molta gent al meu entorn em deia que ja l'havia llegit o vist la peli (Cometas en el cielo es diu la seva versió en castellà i diria que la peli). Doncs jo no en sabia res, potser em sonava però no tenia pas idea de què anava massa.. i me n'alegro. M'ha sorprès i emocionat a parts iguals. He après molt, moltíssim sobre la vida a l'Afganistan en un camí d'anada i tornada de dos amics, des de que néixen fins que es fan adults i la vida dóna el tomb.. Ara quan camino, miro el cel, buscant estels..

Una peli:

•  Els nens salvatges, de Patricia Ferreira. Guanyadora al Festival de Màlaga de la "Biznaga de Oro". No sé què coi és una biznaga. "Composición realizada con jazmines naturales" diu el senyor google en la primera de les seves entrades. Bé, ara que ja sabem què és una biznaga, us recomano que aneu a veure aquesta peli. Pels actors, diries que estàs veient una sèrie de TV3 (és petit aquest país vas dir..), per les escenes d'institut, diries que l'han clavat amb els estereotips de profes i alumnes, i per l'argument i final (tot i que una mica previsible a partir de cert moment) doncs jo els hi posaria bona nota a final de curs, sobretot als 3 actors protagonistes.

2 ciutats:

• Bilbao: segueix robant-me el cor com sempre, sobretot per la seva gent i el seu menjar. Recomano mil anar a la Sidreria Kiskia (menú típic sidreria 33€ amb molt menjar i molt de beure i amb lloc tot i no haver reservat i ser 10 un dissabte per dinar!). Recomano també el lloc de tapes que no sé com es diu ara (ho esbrinaré) però on sempre acabo petant (sempre vol dir dos cops) i el bar de festa amb música dels anys 90 també tela..bé, el bar tampoc era lo millor del món però com que m'ho vaig passar genial, docns aquí el rememoro.
• Milà i Bérgamo: escapada de cap de setmana amb RyanAir des de Barcelona que val mooolt la pena. Imprescindible: Il Duomo, il Castelo, el barri del Naviglio (i si és el darrer diumenge de mes, la visita al mercat d'antiguitats que es fa al voltant del Naviglio), l'opera Scala i mil coses que em deixo segur. I a Bérgamo, pujar a Bérgamo alta i deixar-se perdre pels camins, i pujar fins el castell i observar les vistes, i menjar un gelat en qualsevol gelateria (molt més barats que aquí i això que allà són mil vegades més bons!).

Un narrador de contes:

• Contes per viure millor, de Jordi Amenós, dincs Festival EVA de Vilafranca (bé, de fet, els Monjos). Molt de mèrit explicar contes tanta estona, tant ràpid i amb una memòria prodigiosa. El toc queco potser massa exagerat.. i la veritat, sense americana estàs més guapo.. i la darrera crítica (sorry) no cal que posis tant noms d'autors entre mig, si, ja sé que s'ha de fer perquè al Cèsar el que és del Cèsar, però ostres, atabala una mica, tant de poeta, filòsof i escriptor de carrerilla.. Això si, algun dels contes haig de reconèixer que molt macos!

Dark shadows

M'encanta anar al cine a l'Icària. Per mil motius: és en VO, hi ha un super just al costat on pots comprar menjar o beguda sense tenir la sensació que t'estafen, és mil còmode i a més puc estar-m'hi hores i hores..
Ahir va tocar Sombras tenebrosas del Tim Burton. De fet, estava convençuda d'entrar a veure This must be the place on surt el Sean Penn amb una estètica punk irreconeixible, però em van fer canviar d'opinió just 5 minuts abans de comprar-me l'entrada (hi ha persones que tenen poder de convicció, fins i tot quan no entren amb mi al cine!!), amb la frase "yo también sé que la terminaré viendo, pero estoy un poco cansado de historias relacionadas con la segunda guerra mundial".
Així que vaig mirar horaris i vaig decidir-me pel Tim Burton i en Johnny Depp, que són garantia de que m'agradarà la peli. I exacte! L'estètica gòtica-infantil amb guions irònics característics del Burton, segueixen entusiasmant als fans, i n'érem uns quants, perquè la sala era plena (diria que mai havia estat a una sala amb tanta gent excepte al festival de cine de Sitges) i uns quants van aplaudir quan es va acabar i tot! Jo no aplaudiria mai, però cadascú..
El millor de la tarda no va ser la peli però, sinó retrobar-te al cap de 6 anys.. i descobrir que segueixes sense posar sucre al cafè i mirant si els altres ho fan amb cara de "el cafè ha de ser amarg" :)

Grupo 7

Anar a veure Grupo 7 a un cinema a Sevilla sense saber que precisament l’acció de la pel·lícula transcorre a aquesta ciutat pot ser pura coincidència però a  mi em va fer sentir com si fos dins la peli. Així, només començar la peli em vaig transportar a aquella època, els anys previs a la Expo del 92’, amb una Sevilla en plena transformació a marxes forçades, intentant “netejar” aspectes com la droga als carrers (si més no als carrers del centre de la ciutat), com també va fer Barcelona en la mateixa època, no ens enganyem.

Vaig poder veure en pantalla com eren fa 20 anys els carrers que havia trepitjat el dia abans! La transformació de la ciutat és notable, impressionant dirien alguns, però la meva desconeixença em fa pensar que segurament segueixen havent-hi barris “marginals” a les afores, amb problemes de drogues i delinqüència, espero que no tant greus com aleshores..

Torno a la peli. Molt bona. De fet, he vist que just demà i diumenge la fan també al cineclubvila i diria que l’enuncien com "millor film espanyol, que ha vist en molt temps". I alguns diran que això no és cap mèrit, però a algú com a mi a qui si que agrada el cinema espanyol, doncs ja és un reclam.

En resum, Grupo 7 tracta d’un grup de policies antidrogues que s’autoalimenten l’ego a base de cops de puny (o martell) i de veure’s fotografiats al diari cada cop que incauten“material”.. però en el fons és molt molt més que això. Genials els retrats de la personalitat de cadascun dels 4 integrants del grup, de debò, i com més hi penso, més m’agrada la peli.

El protagonista és el Mario Casas, però jo em quedo amb l'Antonio de la Torre (en segon pla a la foto).

Sevilla, 9 de maig, 18:30 de la tarda, 35ºC!!

Què es pot fer a Sevilla a aquesta hora amb aquesta temperatura al carrer?? Doncs estar a l'habitació de l'hotel esperant que es faci una mica més tard per no morir derretit.. I com m'entretenc a l'hotel? Doncs un cop acabada la feina (bé, mig acabada, mai s'acaba), m'he entretingut a tunnejar (amb l'app Pixlromatic) algunes fotos que vaig fer ahir mentre molt corria.

I és que ahir vaig anar de pardilla i se'm va ocórrer posar-me a córrer a les 18h de la tarda, amb la mateixa temperatura que avui.. i no vaig correr pas un trosset petit.. ehem..Primer vaig donar el tomb al Parc de Maria Luisa que tinc prop de l'hotel, un cop donat el tomb al perímetre, que fa uns 3km, vaig seguir Guadalquivir amunt.. i amunt fins que s'acaba el riu (si, si s'acaba perquè resulta que el riu que passa per la ciutat no és en realitat el curs del riu, ja que aquest està desviat) al parc de San Gerónimo, que està uns 5km més enllà. I després clar, tocava tornar.. en total 18km, a ple sol, i amb l'únic avituallament d'una font que vaig trobar a mig camí, en un parc infantil.. En resum, que avui no aniré de pardilla i sortiré a entrenar a les 20h mínim..

Apa, doncs, us deixo les fotos del recorregut corrent ahir. Malgrat la calor, les vistes espectaculars!
Un dia faré un post sobre recorreguts per entrenar tot fent turisme per diferents ciutats espanyoles :)

Torre del Oro

Puente de la Barqueta

Puente del Alamillo (de Santiago Calatrava)

 Plaza España