"Els mites són com l'energia, no es destrueixen, es transformen: abans hi havia els faraons i ara Messi"
"Ramon Margalef va dir en una classe "La feina del científic és com escriure esqueles, s'escriuen coses que ja han passat" "
J.D.TABARA
dimecres, 4 de març del 2009
Frases
Dues perles sorgides d'una classe d'ahir. Les classes de modelització tornen a donar molt de si:
"Els mites són com l'energia, no es destrueixen, es transformen: abans hi havia els faraons i ara Messi"
"Ramon Margalef va dir en una classe "La feina del científic és com escriure esqueles, s'escriuen coses que ja han passat" "
"Els mites són com l'energia, no es destrueixen, es transformen: abans hi havia els faraons i ara Messi"
"Ramon Margalef va dir en una classe "La feina del científic és com escriure esqueles, s'escriuen coses que ja han passat" "
dilluns, 2 de març del 2009
En record a Rubianes
Acabo de llegir un article del Buenafuente a El Periódico parlant sobre la mort del Pepe Rubianes i m'ha encantat aquesta frase:
Recordaré tota la vida una passejada nocturna de més de dues hores («semblem maricons, nene») en què vaig aprendre més que en quatre anys de carrera que, per una altra banda, no tinc.
Recordaré tota la vida una passejada nocturna de més de dues hores («semblem maricons, nene») en què vaig aprendre més que en quatre anys de carrera que, per una altra banda, no tinc.
ANDREU BUENAFUENTE
dijous, 26 de febrer del 2009
Addiccions
Et pots tornar addicte a una persona? I no parlo d'addicció al sexe o de la sensació d'estar enamorat (que en el fons suposo que passa), sinó parlo d'addicció a algú durant molt de temps, per sempre. Addicció a saber sobre aquest algú, a voler-lo veure, a voler-hi parlar, a voler estar tot el temps amb aquella persona, a no poder deixar de pensar-hi. Potser d'això se'n diu estar enamorat, però, i si saps que no és pas enamorament el que sents? Vull dir que pot ser que tinguis aquests sentiments cap a algú però que sàpigues que no n'estàs enamorat. Per exemple, aquest algú pot ben ser un avi, una amiga, un desconegut amb qui et creues cada matí, o fins i tot algú a qui odies, que no estimes gens ni mica però que no pots evitar ser-hi addicte. A algú li ha passat? O ens ha passat a tots? Es "cura" mai? Es pot ser addicte a més d'una persona alhora? Últimament estic molt "psicològica", tant que he comprat (i regalat) el llibre Psicología del deporte.
dimecres, 25 de febrer del 2009
Coltan
Escoltar en una classe de Modelització ( on es fa de tot menys modelització) pot resultar a vegades profitós, encara que el profe filosofitzi més que el propi Plató.
Ahir ens va parlar del Coltan. Jo mai havia sentit a parlar d'aquest mineral, bé, de fet barreja de dos minerals, columbita i tantalita ( tampoc havia sentit mai aquests dos noms.. em cau molt lluny la taula periòdica..). En canvi, si que havia sentit a parlar del seu sobrenom: or blanc o gris. Es tracta d'un mineral escàs (o almenys amb escasses reserves conegudes) que es troba principalment a la República Democràtica del Congo (amb un 80% de les reserves, un 5% al Brasil, un 5% a Tailandia i el 10% restant a Austràlia).
Suposo que tots menys o més hem sentit a parlar dels conflictes al Congo... aquests conflictes tenen, segons diverses fonts, l'origen en la lluita per aquest mineral.
Tots ens hem de sentir una mica responsables d'aquests conflictes ja que el Coltan és un element bàsic per a la fabricació de quasibé tots els dispositius electrònics que utilitzem avui en dia.. tot i així no acabo de veure clar què hi podem fer. Com en molts altres casos..
Ahir ens va parlar del Coltan. Jo mai havia sentit a parlar d'aquest mineral, bé, de fet barreja de dos minerals, columbita i tantalita ( tampoc havia sentit mai aquests dos noms.. em cau molt lluny la taula periòdica..). En canvi, si que havia sentit a parlar del seu sobrenom: or blanc o gris. Es tracta d'un mineral escàs (o almenys amb escasses reserves conegudes) que es troba principalment a la República Democràtica del Congo (amb un 80% de les reserves, un 5% al Brasil, un 5% a Tailandia i el 10% restant a Austràlia).
Suposo que tots menys o més hem sentit a parlar dels conflictes al Congo... aquests conflictes tenen, segons diverses fonts, l'origen en la lluita per aquest mineral.
Tots ens hem de sentir una mica responsables d'aquests conflictes ja que el Coltan és un element bàsic per a la fabricació de quasibé tots els dispositius electrònics que utilitzem avui en dia.. tot i així no acabo de veure clar què hi podem fer. Com en molts altres casos..
diumenge, 22 de febrer del 2009
Atletisme
Aquest post el vaig escriure el diumenge al migdia però no sé perquè no el vaig publicar..
M'estic tornant tan freak de l'atletisme que aquesta tarda enlloc de mirar la final de la copa del rei de basquet aniré a veure la final de Catalunya cadet-juvenil en pista coberta. I és que ahir vaig descobrir (o redescobrir ) que m'ho passo mil vegades millor a la grada (que no a la pista, eh?) mirant atletisme que bàsquet. Des de sempre, si en fan a la tele em puc quedar allà davant mirant-lo hores i hores però ahir em vaig adonar de com es viu a la pista mateix. És molt emocionant, moltes proves a la vegada, l'aire que es respira, els nervis, els ànims entre fins i tot atletes rivals (a la final de salt de llargada se'm feia increïble veure com tots els participants s'animaven entre ells)... no sé, tot.
No sé perquè però tinc l'impressió que l'afició i l'esperit és molt més, com dir-ho, sa, que no pas a d'altres esports com el futbol o el bàsquet; el públic quasibé mai insulta o recrimina res a ningú, tan sols anima als seus i fins i tot als altres si veu que ho necessiten. A més, crec que és una bona forma d'integrar-se quan arribes a un país nou i això es reflecteix en la quantitat d'atletes estrangers que es poden veure.
També pot ser que hagi realment vist molt poc atletisme fins ara i no sigui tot tan maco, però per ara la meva impressió és aquesta.
M'estic tornant tan freak de l'atletisme que aquesta tarda enlloc de mirar la final de la copa del rei de basquet aniré a veure la final de Catalunya cadet-juvenil en pista coberta. I és que ahir vaig descobrir (o redescobrir ) que m'ho passo mil vegades millor a la grada (que no a la pista, eh?) mirant atletisme que bàsquet. Des de sempre, si en fan a la tele em puc quedar allà davant mirant-lo hores i hores però ahir em vaig adonar de com es viu a la pista mateix. És molt emocionant, moltes proves a la vegada, l'aire que es respira, els nervis, els ànims entre fins i tot atletes rivals (a la final de salt de llargada se'm feia increïble veure com tots els participants s'animaven entre ells)... no sé, tot.
No sé perquè però tinc l'impressió que l'afició i l'esperit és molt més, com dir-ho, sa, que no pas a d'altres esports com el futbol o el bàsquet; el públic quasibé mai insulta o recrimina res a ningú, tan sols anima als seus i fins i tot als altres si veu que ho necessiten. A més, crec que és una bona forma d'integrar-se quan arribes a un país nou i això es reflecteix en la quantitat d'atletes estrangers que es poden veure.
També pot ser que hagi realment vist molt poc atletisme fins ara i no sigui tot tan maco, però per ara la meva impressió és aquesta.
dijous, 19 de febrer del 2009
Signs
12 minuts de curtmetratge romàntic d'un tal Patrick Hugbes.
pd: Compi de sopars, curses, teatres, viatges i còmics, va per tu! Ja sé que no ho podràs mirar fins dilluns però perquè no se m'oblidi ho penjo ja. Força Tau!!
dimecres, 18 de febrer del 2009
Slumdog Millionaire
La millor peli que he vist en molt de temps. Imprescindible. Em va deixar allà enganxada a la cadira, sense poder-me moure durant uns minuts. Em vaig enamorar d'alguns personatges i en vaig arribar a odiar d'altres. No puc dir res més, només dir que aneu a veure-la, i com sempre, en versió original perquè així veureu les diferències idiomàtiques.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)