Últimament tinc la sensació d’estar sempre enyorant algú. I no és sempre el mateix algú. Enyoro fins i tot gent que no ha marxat, o a qui sé que veuré en pocs dies. Potser l’estiu és una època de comiats, o potser l’atzar ha fet posar-los tots agrupats en un estiu.
Comiats molt tristos i injusts com el de la Núria... Comiats que encara han de venir però que ja em fan sentir que t’enyoraré, vaaa mirem-ho pel cantó bo, l’any vinent ja tinc vacances si em busques un curs de restauració aprop ;)... O comiats que no són comiats però que no puc evitar enyorar-te quan et veig marxar per la porta i no ha passat encara ni un minut des que ets lluny de mi...
No m’agrada sentir-me trista per això, però deu voler dir que sou importants per mi, que us trobaré (o trobo ja) a faltar i per tant això em fa sentir que estic viva.. deu ser l’estiu que fa això. M’agrada l’estiu malgrat tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada