Pàtria

A la segona va la vençuda. El primer intent de veure Pàtria em va deixar amb un pam de nas quan al voler comprar l'entrada que feia un moment havia vist que encara existia, de sobte va mostrar el missatge "0 entrades disponibles per aquest espectacle".

Ahir, finally, vaig poder-hi anar. I va valdre la pena esperar, i això que hi anava amb una sensació contradictòria "no tinc ganes d'un pamfleto" i "va que les obres del Jordi quasi sempre m'agraden".

I tatxan! els moments pamfletaires (que també hi són, no ens enganyem) s'anaven esvaïnt de mica en mica deixant pas a girs inesperats, a crítiques cap a tots cantons i a uns actors que em sorprenien gratament. I vaig sortir d'allà havent passat una gran estona però amb la sensació de que la gent som tots plegats una mica cavernícoles, que creiem el que volem creure i no pas el que és (encara que ens ho ensenyin davant dels morros), i que si, que els catalans ens mirem el melic més que ningú al món (el melic i el Buenafuente i el Cuní i el Joan Herrera amb les seves bicis i tot el que calgui) i lo pitjor de tot, que ens oblidem que existeix un món més enllà...

I no, aquesta foto no és de l'obra sinó del pintor Mark Rothko.. si aneu a veure Pàtria entendreu perquè coi poso aquí la foto d'aquest pintor expressionista abstracte que es va suicidar el 1970.

“Rothko died with his market value climbing and with 798 finished paintings in his studio”