Che, guerrilla

Des de les meves èpoques d'anar a l'Icària a les 11 del matí, que diria que no m'havia tornat a passar que estigués completament sola en una sala de cine. Ahir em va tornar a passar, però no pas allà i no pas perquè la pel·lícula no s'ho valgués. Suposo que el fet que fos dimarts, fossin les deu de la nit i que la peli fos una segona part, va provocar que la poca gent que hi havia comprant entrades triés una altra projecció. De fet, el meu intent frustrat de trobar acompanyant va tenir com a principal excusa el fet de no haver vist la primera part.

Che, guerrilla m'ha agradat menys que la primera, Che, el argentino però m'ha emocionat més.. suposo que pel final, que tot i ser conegut i esperat, no deixa de commoure. Alhora m'ha fet pensar una mica més. La primera part, on es narra la revolució cubana, és més política; aquesta segona, on es narra l'intent de revolució boliviana, és més... com dir-ho, idealista. Una revolució feta més des del cor i no pas des del cap. Us explicaria perquè penso això però no vull espatllar l'"intriga" a aquells que tingueu pensat anar-la a veure.

La pel·lícula serveix, a part de per endinsar-se en la biografia d'aquest home-mite (que en un futur mai podré deslligar de la cara del Benifio del Toro), per reflexionar sobre la violència, les mentides, les desigualtats socials i l'esperit de sacrifici.

Ah! Impressionant el paisatge de Bolívia.. qui surti de la peli sense unes ganes enormes d'anar-hi és que és de pedra..

Ah2! Sorpreses de la peli: apareix l'actor que va fer la peli Bamba, i els catalans David Selves, Jordi Mollà i Eduard Fernández (sorry si me'n deixo algun però entre la caracterització i que no en conec pas masses d'actors doncs se'm poden haver colat perfectament). Tots ells amb un accent bolivià o cubà (depenent del seu personatge) que fa gràcia.